Moure's o fer camí

En la novel·la de fantasia Les aventures d’Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll, hi ha un diàleg breu però molt suggerent:
«- Podria dir-me, si us plau, quin camí he de prendre des d'aquí? -va preguntar Alícia.
- Això depèn en gran manera d’on vulguis arribar -va respondre el Gat de Cheshire.
- No m'importa gaire el lloc -va insistir Alícia.
- Doncs llavors no importa el camí que prenguis -va contestar el Gat de Cheshire».

Pau de Vosaltres

És capvespre. Les tenebres comencen a dominar-ho tot. Les portes estan ben tancades, com passa sempre que es té por. En aquest entorn tan poc gratificant, Jesús arriba i diu: «Pau a vosaltres». I torna a dir: «Pau a vosaltres».

La riquesa de la pregària

Fa dies, en una conversa informal sobre temes de fe, la meva filla gran em va preguntar com resava. Li vaig dir que habitualment no recorria a pregàries fetes i que en aquesta època de la meva vida m’estimava més convertir en pregària la meva situació personal de cada moment, posar-la davant Déu i deixant-me dur.

Entranyable

Permeteu‐me  que avui  comenci l’escrit amb un  comentari extret  de la meva  vida  personal.  Fa  uns  anys, en  acabar  el  funeral  del  meu  pare,  una  persona amiga se’m va acostar i em va dir: «Era una persona entranyable».

El Túnel

Vaig Acabo de llegir els resultats d’un experiment científic que m’ha fet pensar en l’experiència pasqual. Diu que unes rates de laboratori varen ser entrenades  perquè aprenguessin que cada dia tenien dues hores per menjar a la seva gàbia un pinso gens gustós, sec i premsat, i que només un dia a la setmana se’ls obria una porta que donava a un túnel de 16 metres, al final del qual hi havia un menjar molt més dolç, sucós i saborós, que podien menjar també durant dues hores. Habitualment les rates menjaven molt a la gàbia, però el dia en què se’ls obria la porta del túnel s’estimaven més recórrer els 16 metres per accedir al menjar més desitjable.

El Plor i la Llum

Vaig parlar fa unes setmanes del poeta castellà León Felipe.
No me’n puc estar de compartir amb vosaltres uns altres versos d’aquest poeta que durant les setmanes de Quaresma m’han ajudat a entendre i a viure amb més sentit i amb més intensitat el misteri pasqual.

En el conjunt de la seva obra poètica León Felipe va parlar sovint de la relació dialèctica entre el plor i la llum. La presa de consciència que “tus ojos son las fuentes/ del llanto y de la luz” va portar León Felipe a establir entre el plor i la llum una relació de fortes ressonàncies bíbliques:  “Ganarás el pan con el sudor de tu frente / y la luz con el dolor de tus ojos”.

Diumenge de Rams

Sempre m'ha resultat sorprenent la celebració litúrgica del Diumenge de Rams, en el sentit que en començar-la llegim l’episodi evangèlic en el que la gent aclama Jesús com a rei dels jueus i, al cap d’uns minuts, llegim els episodis de la passió, en els que la gent demana la seva mort. Per una banda, el poble d’Israel victorejant Jesús: «Hosanna al Fill de David!». Per altra, només quatre dies més tard, el poble d’Israel cridant: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!».

El GPS i la Quaresma

Les persones que conduïm valorem molt aquest invent conegut com a GPS. Ja sabeu, l'aparell que et guia mentre condueixes, que et va dient, segons els casos, si has de seguir recte o girar a l'esquerra a la propera cantonada. Quan no tens clar com arribar al destí, agraeixes molt disposar d’un aparell que t’indica pas per pas l’itinerari que has de fer per arribar amb èxit a la meta.

Cançó Marinera

M’ha fet il·lusió ensopegar amb uns versos que m’havien fascinat quan era jove i que havia oblidat del tot. Els va escriure el poeta castellà León Felipe, que va viure molts anys exiliat a Mèxic. El poema es titula Canción marinera. Fa molts anys el va convertir en una cançó el cantautor extremeny Luis Pastor.

El Perdó

La paraula perdó té molta connexió amb la paraula amor, no només perquè no hi pot haver amor sense perdó ni perdó sense amor, sinó també perquè són paraules que amaguen un parany, paraules que en la vida quotidiana usem de vegades de manera enganyosa.

Flor de Pasqua

La natura, que és mestra de la vida, ens ensenya que hi ha un temps per a cada cosa. 

També ens ho diu la Bíblia: hi ha un temps per sembrar i un temps per segar, un temps per esperar i un temps per recollir, un temps per plorar i un temps per riure. 

No caure en la temptació

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana entorn a les temptacions que va patir Jesús, m’ha vingut al cap una frase enginyosa del filòsof francès Jean-Paul Sartre. Deia: “El paper dels predicadors consisteix a temptar als dolents amb el bé”.

La pàgina en blanc

S’han escrit moltes pàgines sobre la pàgina en blanc. És una experiència que coneixen molt bé els escriptors professionals, però que, si fa no fa, tots hem tingut oportunitat de fer alguna vegada a la nostra vida. Es tracta d’aquella sensació de mandra, de buidor, d’impotència o fins i tot d’angoixa que experimenten de vegades les persones que estan assegudes davant d’una pàgina que necessiten omplir (o que els agradaria omplir) i no saben amb què, amb quin contingut. O no sabem com.

La crida del convers

Meditant l’Evangeli del cap de setmana passat, (Lluc 5,1-11: Ho deixaren tot i el seguiren) m’ha sobrevingut un sentiment que m’envaeix de tant en tant: un sentiment d’enveja de les persones converses. Per descomptat, estic content d’haver rebut la fe dels meus pares des de ben petit, d’haver estat creient tota la meva vida.

Pensar en Déu, sentir a Déu

En una petita investigació feta a la Universitat Pompeu Fabra en col·laboració amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) varem tenir l’oportunitat de comprovar que estudiants universitaris –nois i noies- que veien de manera regular un programa de televisió escombraria (Mujeres Y Hombres Y Viceversa) en feien una avaluació molt crítica. Es a dir, eren conscients que el programa era dolent, però se’l miraven cada dia. 

Es una demostració pràctica del que diuen els científics que han estudiat el funcionament del cervell humà: que quan ens trobem davant de qualsevol realitat, les persones no ens movem pel que aquesta realitat ens fa pensar, sinó pel que ens fa sentir.

Una escola innovadora

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de visitar una de les escoles més innovadores del país. És una escola regida per unes monges. Us asseguro que em va impactar. Em van sorprendre moltes coses.

Potser ningú no s’estranyarà si dic que no hi havia cap classe on els alumnes estiguessin escoltant el mestre o la mestra. Tots estaven fent feina per parelles o en petits grups. Potser tampoc us estranyareu si dic que tots estaven treballant amb tecnologies, amb tablets i ordinadors. Però potser sí que us sorprendrà si us dic que tots els alumnes havien de dedicar un temps a treballar a l’hort.

De la superstició a la fe

De vegades des de la superstició fins a la fe hi ha un pas més petit del que podria semblar. Hi he pensat en llegir una anècdota d’aquelles que per elles mateixes defineixen una persona, una manera de ser i de fer.
La va protagonitzar Mario Quintana, un poeta i escriptor brasiler que va ser molt popular al seu país. Va morir l’any 1995. Doncs bé, deu anys abans, quan en tenia gairebé 80, va ser atropellat per un cotxe. Malgrat el dolor, la seva preocupació més gran en aquells instants va ser retenir la matrícula del vehicle que l’havia atropellat. Per què? Per demandar-lo? De cap manera! Per poder jugar aquell número a la loteria!

Batejats en l'Esperit

Us he de confessar que de tant en tant m’embarga un sentiment de tristesa en veure les esglésies cada vegada més buides i en pensar que segurament aquest procés seguirà creixent, si més no durant un temps. Aviat tindrem unes comunitats cristianes molt reduïdes, i en alguns casos sense pastors permanents, degut a la manca de capellans.

La Carta als Reis

Si em permeteu que continuï amb la reflexió que vaig iniciar amb motiu del cap d’any, diré que hi ha dues maneres radicalment diferents de celebrar la festa dels Reis: la modalitat infantil i la modalitat adulta.  I aquesta classificació serveix també per definir dues maneres de viure la fe.

Un Cap d'Any sense màgia

Els missatges que solem enviar i rebre aquests dies al voltant del cap d’any tenen molta semblança amb les cartes que els infants escriuen als Reis. Com ells, desitgem que el nou any ens porti pau, felicitat, amor i benestar, amb la ingènua confiança que tots aquests béns ens poden arribar màgicament, com ploguts del cel. Com els passa als infants el dia dels Reis, seria com si les persones obríssim els ulls al nou any i es trobéssim de sobte inundats de pau, d’amor i de felicitat.