Meditant l’Evangeli del cap de setmana passat, (Lluc 5,1-11: Ho deixaren tot i el seguiren) m’ha sobrevingut un sentiment que m’envaeix de tant en tant: un sentiment d’enveja de les persones converses. Per descomptat, estic content d’haver rebut la fe dels meus pares des de ben petit, d’haver estat creient tota la meva vida.
Envejo, però, sanament l’experiència del convers, de la persona que ha tingut l’oportunitat de fer un descobriment de Déu més o menys sobtat, de la persona que ha pogut experimentar un abans i un després del trobament amb Déu.
Sento que aquest Evangeli reflecteix molt bé el que deu ser l’experiència d’aquest abans i aquest després. Els apòstols, que eren pescadors d’ofici, fan l’experiència de llençar les xarxes i, malgrat haver estat escarrassant-se tota la nit, recollir-les buides. Després, quan Jesús ja és amb ells, quan tiren les xarxes en nom seu, surten tan plenes que les barques gairebé s’enfonsen.
És una bella metàfora del contrast entre una vida sense Déu i una vida amb Déu. El convers se sent cridat a la fe i accepta la crida perquè ha fet aquesta experiència, perquè ha experimentat el buit d’una vida sense Déu i la plenitud de viure amb Ell.
Ben mirat, penso que jo també puc fer aquesta experiència del convers, a petita escala, cada dia de la meva vida. En el meu dia a dia hi ha moltes oportunitats d’experimentar la meva buidor, la meva impotència: em costa perdonar, acceptar les adversitats, superar les pors, donar-me més als altres...
Cada dia tinc l’oportunitat d’experimentar que si em poso en mans de Déu, si confio en la força de l’Esperit, puc anar fent passos endavant per superar aquestes incapacitats. En definitiva, puc experimentar que només obrint-me a Déu les meves xarxes estaran més plenes.
Envejo, però, sanament l’experiència del convers, de la persona que ha tingut l’oportunitat de fer un descobriment de Déu més o menys sobtat, de la persona que ha pogut experimentar un abans i un després del trobament amb Déu.
Sento que aquest Evangeli reflecteix molt bé el que deu ser l’experiència d’aquest abans i aquest després. Els apòstols, que eren pescadors d’ofici, fan l’experiència de llençar les xarxes i, malgrat haver estat escarrassant-se tota la nit, recollir-les buides. Després, quan Jesús ja és amb ells, quan tiren les xarxes en nom seu, surten tan plenes que les barques gairebé s’enfonsen.
És una bella metàfora del contrast entre una vida sense Déu i una vida amb Déu. El convers se sent cridat a la fe i accepta la crida perquè ha fet aquesta experiència, perquè ha experimentat el buit d’una vida sense Déu i la plenitud de viure amb Ell.
Ben mirat, penso que jo també puc fer aquesta experiència del convers, a petita escala, cada dia de la meva vida. En el meu dia a dia hi ha moltes oportunitats d’experimentar la meva buidor, la meva impotència: em costa perdonar, acceptar les adversitats, superar les pors, donar-me més als altres...
Cada dia tinc l’oportunitat d’experimentar que si em poso en mans de Déu, si confio en la força de l’Esperit, puc anar fent passos endavant per superar aquestes incapacitats. En definitiva, puc experimentar que només obrint-me a Déu les meves xarxes estaran més plenes.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada