En la novel·la de fantasia Les aventures d’Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll, hi ha un diàleg breu però molt suggerent:
«- Podria dir-me, si us plau, quin camí he de prendre des d'aquí? -va preguntar Alícia.
- Això depèn en gran manera d’on vulguis arribar -va respondre el Gat de Cheshire.
- No m'importa gaire el lloc -va insistir Alícia.
- Doncs llavors no importa el camí que prenguis -va contestar el Gat de Cheshire».
Encara que pugui semblar un diàleg absurd, trobo que m’interpel·la com a creient. Sé que Jesús és el camí. Es va definir així a l’Evangeli. Però un camí només fa servei quan es té molt clar on es vol arribar. Quan no es tenen metes a mig o a llarg termini, o quan es tenen però es viu com si no se’n tinguessin, quan a la pràctica un es deixa dur i es limita a anar fent, no cal un camí.
Jo com a cristià tinc molt clares les meves metes. Tot i així, hi ha dies en els que l’immediat em desborda i visc com si no en tingués. Perdo el sentit de camí, de meta, d’objectiu últim. Em deixo dur per les circumstàncies. Vaig fent.
Aquests dies, a la pregària de la nit, m’adono que he fet com aquells infants esvalotats que no han parat de córrer però no han anat enlloc. M’ha faltat donar sentit a tot el que feia.
Jesús és la Vida i alhora és el Camí que porta a la Vida. La pregària i la meditació m’han d’ajudar perquè el dia a dia de la meva vida estigui cada vegada més incorporat en el camí de Jesús.
.
«- Podria dir-me, si us plau, quin camí he de prendre des d'aquí? -va preguntar Alícia.
- Això depèn en gran manera d’on vulguis arribar -va respondre el Gat de Cheshire.
- No m'importa gaire el lloc -va insistir Alícia.
- Doncs llavors no importa el camí que prenguis -va contestar el Gat de Cheshire».
Encara que pugui semblar un diàleg absurd, trobo que m’interpel·la com a creient. Sé que Jesús és el camí. Es va definir així a l’Evangeli. Però un camí només fa servei quan es té molt clar on es vol arribar. Quan no es tenen metes a mig o a llarg termini, o quan es tenen però es viu com si no se’n tinguessin, quan a la pràctica un es deixa dur i es limita a anar fent, no cal un camí.
Jo com a cristià tinc molt clares les meves metes. Tot i així, hi ha dies en els que l’immediat em desborda i visc com si no en tingués. Perdo el sentit de camí, de meta, d’objectiu últim. Em deixo dur per les circumstàncies. Vaig fent.
Aquests dies, a la pregària de la nit, m’adono que he fet com aquells infants esvalotats que no han parat de córrer però no han anat enlloc. M’ha faltat donar sentit a tot el que feia.
Jesús és la Vida i alhora és el Camí que porta a la Vida. La pregària i la meditació m’han d’ajudar perquè el dia a dia de la meva vida estigui cada vegada més incorporat en el camí de Jesús.
.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada