Vaig parlar fa unes setmanes del poeta castellà León Felipe.
No me’n puc estar de compartir amb vosaltres uns altres versos d’aquest poeta que durant les setmanes de Quaresma m’han ajudat a entendre i a viure amb més sentit i amb més intensitat el misteri pasqual.
En el conjunt de la seva obra poètica León Felipe va parlar sovint de la relació dialèctica entre el plor i la llum. La presa de consciència que “tus ojos son las fuentes/ del llanto y de la luz” va portar León Felipe a establir entre el plor i la llum una relació de fortes ressonàncies bíbliques: “Ganarás el pan con el sudor de tu frente / y la luz con el dolor de tus ojos”.
León Felipe tenia clar que a hores d’ara vivim en el plor, però que el nostre destí és la Llum: “Lo primero fue el llanto/ y estamos en el llanto./ Porque aún no ha dicho el Verbo:/ «Que el llanto se haga luz»”.
Tot i l’esperança de la llum, les situacions de plor, de dolor, ens desesperen. León Felipe, com Job i Jesús, es rebel·lava davant d’elles. “¿Para qué sirve el llanto?/ Si no es para comprarte la luz,/ ¿para qué sirve el llanto?”. “Tuya es la luz,/ ¡pero el llanto es mío!/ ¡Yo puedo gritar,/ yo puedo llorar,/ yo puedo ofrecer mi llanto,/ todo mi llanto,/ por la luz,/ por una gota de luz!”
Durant el temps litúrgic de la Pasqua celebrem la Llum, però som conscients que només hi hem pogut arribar a través del plor: “Solamente nos salvarán las lágrimas”. I en un altre moment: “Toda la luz de la tierra / la verá un día el hombre / por la ventana de una lágrima”.
Passada la Pasqua, seguirem en la vall de llàgrimes fins que arribem a la Pasqua definitiva: “Luz, cuando mis lágrimas te alcancen, la función de mis ojos ya no será llorar, sino ver”.
No me’n puc estar de compartir amb vosaltres uns altres versos d’aquest poeta que durant les setmanes de Quaresma m’han ajudat a entendre i a viure amb més sentit i amb més intensitat el misteri pasqual.
En el conjunt de la seva obra poètica León Felipe va parlar sovint de la relació dialèctica entre el plor i la llum. La presa de consciència que “tus ojos son las fuentes/ del llanto y de la luz” va portar León Felipe a establir entre el plor i la llum una relació de fortes ressonàncies bíbliques: “Ganarás el pan con el sudor de tu frente / y la luz con el dolor de tus ojos”.
León Felipe tenia clar que a hores d’ara vivim en el plor, però que el nostre destí és la Llum: “Lo primero fue el llanto/ y estamos en el llanto./ Porque aún no ha dicho el Verbo:/ «Que el llanto se haga luz»”.
Tot i l’esperança de la llum, les situacions de plor, de dolor, ens desesperen. León Felipe, com Job i Jesús, es rebel·lava davant d’elles. “¿Para qué sirve el llanto?/ Si no es para comprarte la luz,/ ¿para qué sirve el llanto?”. “Tuya es la luz,/ ¡pero el llanto es mío!/ ¡Yo puedo gritar,/ yo puedo llorar,/ yo puedo ofrecer mi llanto,/ todo mi llanto,/ por la luz,/ por una gota de luz!”
Durant el temps litúrgic de la Pasqua celebrem la Llum, però som conscients que només hi hem pogut arribar a través del plor: “Solamente nos salvarán las lágrimas”. I en un altre moment: “Toda la luz de la tierra / la verá un día el hombre / por la ventana de una lágrima”.
Passada la Pasqua, seguirem en la vall de llàgrimes fins que arribem a la Pasqua definitiva: “Luz, cuando mis lágrimas te alcancen, la función de mis ojos ya no será llorar, sino ver”.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada