M’ha fet il·lusió ensopegar amb uns versos que m’havien fascinat quan era jove i que havia oblidat del tot. Els va escriure el poeta castellà León Felipe, que va viure molts anys exiliat a Mèxic. El poema es titula Canción marinera. Fa molts anys el va convertir en una cançó el cantautor extremeny Luis Pastor.
El poema fa així: “Todos somos marineros/ que saben bien navegar./ Todos somos capitanes,/ capitanes en la mar./ Todos somos capitanes/ y la diferencia está/ sólo en el barco en que vamos/ sobre las aguas del mar”.
Són metàfores molt potents i suggeridores, també per a nosaltres com a cristians. Viure és com navegar per un oceà. Tots tenim el nostre propi vaixell, del que Déu ens ha fet alhora mariners i capitans. Nosaltres el conduïm i decidim en quina direcció el fem anar. Aquí hi ha una crida a un primer nivell de meditació: Estic fent camí? Tinc clar el destí o vaig fent tombs? Cap a quin port em dirigeixo? Estic encertant el camí?
La segona part del poema és encara més intensa. Fa així: “Marinero, marinero,/ marinero, capitán,/ que llevas un barco humilde/ sobre las aguas del mar./ Marinero, capitán.../ no te asuste naufragar,/ que el tesoro que buscamos, capitán,/ no está en el seno del puerto,/ sino en el fondo del mar”.
Són uns versos amb una forta ressonància pasqual. Em passo la vida cercant un tresor, i resulta dur descobrir que cal naufragar per trobar-lo. No és estrany que em facin por els naufragis. També li feien por a Jesús. Però només el naufragi em permet accedir al fons del mar, on hi ha dipositats els tresors. No trobaré mai cap tresor si em quedo ancorat a port. Només puc arribar a la Pasqua acceptant el naufragi de la creu.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada