És capvespre. Les tenebres comencen a dominar-ho tot. Les portes estan ben tancades, com passa sempre que es té por. En aquest entorn tan poc gratificant, Jesús arriba i diu: «Pau a vosaltres». I torna a dir: «Pau a vosaltres».
Fa temps que em pregunto estranyat per què Jesús parlava tant de pau i, en canvi, els creients en parlem tan poc. A totes les manifestacions de Jesús ressuscitat es fa una crida a la .pau, entesa no només com el contrari de la guerra o de l’odi, sinó també com el contrari de la por.
Tothom qui ha conegut algun home o dona tocat per Déu (Teresa de Calcuta, el Pare Pío, el bisbe Casaldàliga) sol fer referència a la serenitat i la pau que transmeten. La pau interior és l’objectiu de totes les tradicions contemplatives, des dels Pares del desert i els místics cristians fins al Dalai Lama o els monjos del Tibet. Tots irradien pau, serenor, amabilitat. Si Jesús insisteix en la pau, és perquè és el signe del creient, el fruit de la fe, de la vida amb Déu.
Els professionals de l’educació saben molt bé que no hi pot haver progrés sense una avaluació contínua, sense fer el que els cristians anomenàvem abans un examen de consciència continu. Doncs bé, per què els cristians ens avaluem de tantes coses i no de la pau?
Quan jo ho faig, m’adono que no estic prou en pau amb els altres ni amb mi mateix i que, en conseqüència, no estic prou en pau amb Déu. M’adono, en definitiva, que estic més a prop dels deixebles al capvespre, a les fosques, tancat i ple de pors, que dels homes i dones de Déu que estan plens de pau i de serenor.
Però també m’adono que compto amb l’alè de Jesús ressuscitat i amb la presència de l’Esperit. Només ells em poden donar la força necessària perquè hi hagi cada vegada més pau en el meu interior, perquè s’hi faci la llum, perquè sigui capaç d’obrir les portes i venci les pors.
Fa temps que em pregunto estranyat per què Jesús parlava tant de pau i, en canvi, els creients en parlem tan poc. A totes les manifestacions de Jesús ressuscitat es fa una crida a la .pau, entesa no només com el contrari de la guerra o de l’odi, sinó també com el contrari de la por.
Tothom qui ha conegut algun home o dona tocat per Déu (Teresa de Calcuta, el Pare Pío, el bisbe Casaldàliga) sol fer referència a la serenitat i la pau que transmeten. La pau interior és l’objectiu de totes les tradicions contemplatives, des dels Pares del desert i els místics cristians fins al Dalai Lama o els monjos del Tibet. Tots irradien pau, serenor, amabilitat. Si Jesús insisteix en la pau, és perquè és el signe del creient, el fruit de la fe, de la vida amb Déu.
Els professionals de l’educació saben molt bé que no hi pot haver progrés sense una avaluació contínua, sense fer el que els cristians anomenàvem abans un examen de consciència continu. Doncs bé, per què els cristians ens avaluem de tantes coses i no de la pau?
Quan jo ho faig, m’adono que no estic prou en pau amb els altres ni amb mi mateix i que, en conseqüència, no estic prou en pau amb Déu. M’adono, en definitiva, que estic més a prop dels deixebles al capvespre, a les fosques, tancat i ple de pors, que dels homes i dones de Déu que estan plens de pau i de serenor.
Però també m’adono que compto amb l’alè de Jesús ressuscitat i amb la presència de l’Esperit. Només ells em poden donar la força necessària perquè hi hagi cada vegada més pau en el meu interior, perquè s’hi faci la llum, perquè sigui capaç d’obrir les portes i venci les pors.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada