La paraula perdó té molta connexió amb la paraula amor, no només perquè no hi pot haver amor sense perdó ni perdó sense amor, sinó també perquè són paraules que amaguen un parany, paraules que en la vida quotidiana usem de vegades de manera enganyosa.
Potser l’exemple més clar el trobem en una coneguda expressió que s’utilitza sovint: “Perdono, però no oblido”. La veritat és que, si no oblido, no perdono. Si dic que “perdono, però no oblido”, estic enganyant els altres i m’estic enganyant a mi mateix.
Més paranys. També resulten contradictòries algunes excuses que posem per justificar el fet que en alguns casos ens costi perdonar: “És que me l’ha fet molt grossa”. Si no me l’hagués fet grossa, no caldria perdonar. Només hi pot haver perdó quan hi ha motius per no perdonar. En això rau la dificultat i alhora la grandesa del perdó.
I és que hi ha diferents maneres de reaccionar quan hem patit alguna mena d’agressió o d’ofensa: la venjança, l’odi, el ressentiment... Cap d’aquestes respostes no guareix la ferida provocada per l’agressió. Al contrari, la fan encara més gran i més duradora. Només el perdó guareix, allibera i sana, tant a la persona ofesa com a la que ha ofès.
El perdó és en el cor de la fe i en el cor de la Quaresma: perdonar al germà i ser perdonat per Déu. “Perdona’ns com nosaltres perdonem”. Com a cristià estic obligat a perdonar no una ni set vegades, sinó setanta vegades set, i ho haig de fer perquè estic convençut que Déu tampoc no posa límits a perdonar-me.
Ara bé, una cosa és que hagi de perdonar i una ben diferent és que de vegades em costi fer-ho, que en alguns casos em senti incapaç de fer aquest pas. Llavors disposo del do de la pregària. Pregar per les persones que m’han ofès em pot ajudar a perdonar. Com em pot ajudar el fet de demanar a Déu que m’ajudi a arribar on jo tot sol no soc capaç d’arribar.
Potser l’exemple més clar el trobem en una coneguda expressió que s’utilitza sovint: “Perdono, però no oblido”. La veritat és que, si no oblido, no perdono. Si dic que “perdono, però no oblido”, estic enganyant els altres i m’estic enganyant a mi mateix.
Més paranys. També resulten contradictòries algunes excuses que posem per justificar el fet que en alguns casos ens costi perdonar: “És que me l’ha fet molt grossa”. Si no me l’hagués fet grossa, no caldria perdonar. Només hi pot haver perdó quan hi ha motius per no perdonar. En això rau la dificultat i alhora la grandesa del perdó.
I és que hi ha diferents maneres de reaccionar quan hem patit alguna mena d’agressió o d’ofensa: la venjança, l’odi, el ressentiment... Cap d’aquestes respostes no guareix la ferida provocada per l’agressió. Al contrari, la fan encara més gran i més duradora. Només el perdó guareix, allibera i sana, tant a la persona ofesa com a la que ha ofès.
El perdó és en el cor de la fe i en el cor de la Quaresma: perdonar al germà i ser perdonat per Déu. “Perdona’ns com nosaltres perdonem”. Com a cristià estic obligat a perdonar no una ni set vegades, sinó setanta vegades set, i ho haig de fer perquè estic convençut que Déu tampoc no posa límits a perdonar-me.
Ara bé, una cosa és que hagi de perdonar i una ben diferent és que de vegades em costi fer-ho, que en alguns casos em senti incapaç de fer aquest pas. Llavors disposo del do de la pregària. Pregar per les persones que m’han ofès em pot ajudar a perdonar. Com em pot ajudar el fet de demanar a Déu que m’ajudi a arribar on jo tot sol no soc capaç d’arribar.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada