Fa dies, en una conversa informal sobre temes de fe, la meva filla gran em va preguntar com resava. Li vaig dir que habitualment no recorria a pregàries fetes i que en aquesta època de la meva vida m’estimava més convertir en pregària la meva situació personal de cada moment, posar-la davant Déu i deixant-me dur.
La meva filla em va contestar que a ella li agradava més fer una pregària estructurada. Cada vegada que es posava davant Déu intentava que hi hagués presents quatre tipus de pregària: la d’acció de gràcies, la de penediment (de demanar perdó), la de petició pels altres i la de petició per a ella mateixa.
Em va deixar pensatiu. I, a mida que li anava donant voltes, em va convèncer de la necessitat d’una certa estructura i varietat en la pregària. Penso que és bo convertir en pregària l’estat d’ànim del moment, de manera espontània, però ara també estic d’acord que una certa estructura em pot fer molt de bé.
És bo que doni gràcies a Déu quan em sento feliç i sembla que tot em va bé, però també és bo fer-ho quan les coses van maldades i no faria res més que demanar. Obligar-me a donar gràcies en aquells moments m’ajuda a adonar-me que tinc molts motius per estar agraït, que Déu continua sent present a la meva vida fins i tot quan penso que no hi és.
És bo que demani perdó quan sóc conscient que no he fet bé les coses, però obligar-me a fer-ho quan no em surt de manera espontània m’ajuda a prendre consciència que sempre hi ha aspectes en la meva vida que hauria de millorar.
Obligar-me a resar pels altres de manera sistemàtica m’ajuda a fer-me sensible a les seves necessitats. I obligar-me a resar per mi mateix m’ajuda a reconèixer que només amb la força de Déu puc arribar on jo sol no arribo.
En definitiva, estic agraït a la meva filla perquè una pregària variada enriqueix la meva vida: estant a prop de Déu, estic més a prop dels altres i de mi mateix.
La meva filla em va contestar que a ella li agradava més fer una pregària estructurada. Cada vegada que es posava davant Déu intentava que hi hagués presents quatre tipus de pregària: la d’acció de gràcies, la de penediment (de demanar perdó), la de petició pels altres i la de petició per a ella mateixa.
Em va deixar pensatiu. I, a mida que li anava donant voltes, em va convèncer de la necessitat d’una certa estructura i varietat en la pregària. Penso que és bo convertir en pregària l’estat d’ànim del moment, de manera espontània, però ara també estic d’acord que una certa estructura em pot fer molt de bé.
És bo que doni gràcies a Déu quan em sento feliç i sembla que tot em va bé, però també és bo fer-ho quan les coses van maldades i no faria res més que demanar. Obligar-me a donar gràcies en aquells moments m’ajuda a adonar-me que tinc molts motius per estar agraït, que Déu continua sent present a la meva vida fins i tot quan penso que no hi és.
És bo que demani perdó quan sóc conscient que no he fet bé les coses, però obligar-me a fer-ho quan no em surt de manera espontània m’ajuda a prendre consciència que sempre hi ha aspectes en la meva vida que hauria de millorar.
Obligar-me a resar pels altres de manera sistemàtica m’ajuda a fer-me sensible a les seves necessitats. I obligar-me a resar per mi mateix m’ajuda a reconèixer que només amb la força de Déu puc arribar on jo sol no arribo.
En definitiva, estic agraït a la meva filla perquè una pregària variada enriqueix la meva vida: estant a prop de Déu, estic més a prop dels altres i de mi mateix.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada