Permeteu‐me que avui comenci l’escrit amb un comentari extret de la meva vida personal. Fa uns anys, en acabar el funeral del meu pare, una persona amiga se’m va acostar i em va dir: «Era una persona entranyable».
La paraula em va arribar molt endins, i des de llavors és una de les que cotitzen més alt en el meu vocabulari. Té per mi una gran força: una realitat entranyable és una realitat que t’arriba a les entranyes i, per això mateix, li tens un gran afecte. Disculpeu‐me, però m’ha vingut al cap aquest terme en meditar el passatge de l’evangeli d’aquest cap de setmana. És un evangeli entranyable, perquè ens mostra un Jesús entranyable i un Déu entranyable. És un passatge molt breu, però amb una força extraordinària. En poques línies Jesús ens presenta dues grans metàfores, la del pastor que estima les seves ovelles i la del pare que estima els seus fills. Dues metàfores profundament arrelades a la vida quotidiana d’aquells als que Jesús es dirigia. El bon pastor se sent en sintonia total amb les seves ovelles. El Pare es confessa totalment abocat als seus fills. Cap ovella no es perdrà, perquè Jesús garanteix que en té cura. Cap fill no s’hauria de sentir insegur perquè el Pare li garanteix el seu amor. Jesús i el Pare són un, i el sentit i la força de les nostres vides provenen de sentir‐nos un amb ells. Penso que la meditació d’aquest evangeli em pot servir com a termòmetre per mesurar el nivell de la meva fe. Només em puc considerar cristià si per mi Crist és una realitat entranyable, si sento Déu com un Pare entranyable. Només si sento que Déu Pare i Jesús m’arriben a les entranyes puc estar segur que la meva fe és prou viva.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada