La natura, que és mestra de la vida, ens ensenya que hi ha un temps per a cada cosa.
També ens ho diu la Bíblia: hi ha un temps per sembrar i un temps per segar, un temps per esperar i un temps per recollir, un temps per plorar i un temps per riure.
Això es podria entendre dient que a la vida de vegades les coses vénen de cara i de vegades vénen maldades. Però és més profund. És que un temps necessita l'altre. El temps de la sega necessita el de la sembra, el temps de recollir necessita el de l'espera, el temps del riure necessita el de les llàgrimes. En els bons temps sempre hi ha quelcom que ens recorda que no duraran sempre. I en els mals moments sempre quelcom ens recorda que tard o d'hora se superaran.
Ho he pensat aquests dies, a partir d'un altre exemple de la natura: el de les flors. Cal esperar la primavera perquè floreixin. L'hivern és temps d'espera. Però és
precisament en els rigorosos mesos de l'hivern quan trobem la flor de Pasqua en tota la seva esplendor. La flor de Pasqua ens recorda que els temps es barregen, que es necessiten l'un a l'altre, que s'anuncien l'un a l'altre. La flor de Pasqua ens recorda que un temps és d'alguna manera present en l'altre, que en l'espera de l'hivern hi ha d'alguna manera el germen de la florida primaveral, que en el plorar ja hi ha d'alguna manera el germen del riure.
L'Església ha sabut adaptar‐se als ritmes de la natura i de la vida. Aquest és el sentit dels temps litúrgics. Un temps per riure i un per plorar, un temps per l'espera i un altre per la festa, un temps per sembrar i un altre per recollir.
La Quaresma ens recorda aquesta especialització. Situada entre l'alegria esbojarrada del Carnestoltes i l'alegria més profunda de la Pasqua, la Quaresma és el temps de la sembra, de l'espera. Sempre hi ha, però, alguna flor que ens recorda ‐fins en aquest temps d'hivernació‐ que la sembra i l'espera tenen sentit, que les llàgrimes tenen
sentit, que només fent Quaresma viurem la joia de la Pasqua.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada