Les persones que conduïm valorem molt aquest
invent conegut com a GPS. Ja sabeu, l'aparell que et guia mentre condueixes,
que et va dient, segons els casos, si has de seguir recte o girar a l'esquerra
a la propera cantonada. Quan no tens clar com arribar al destí, agraeixes molt
disposar d’un aparell que t’indica pas per pas l’itinerari que has de fer per
arribar amb èxit a la meta.
Fixeu-vos que parlo de destí i de meta. El GPS
pot ser una bona metàfora de la nostra època, de la nostra cultura: abundància
de mitjans que només fan servei si tenim clara la meta.
El GPS posa de manifest que de vegades l’augment
dels mitjans, de les eines, de les tecnologies, no va acompanyat de la claredat
dels fins. És allò de: “No sé on vaig, però corro molt!”
Aquest és, doncs, el gran risc i el gran repte.
Cada vegada disposem de mitjans més sofisticats, però ens toca posar-los al
servei d’un bon fi. Si amb tants mitjans com tenim resulta que no som més
feliços que abans, és perquè fallen els fins. Tenim a disposició el GPS, però
no tenim clar on volem anar o on hauríem d’anar.
La fe no s'oposa al progrés, ben al contrari,
però el progrés només ens aporta mitjans. Com a cristians, els fins ens els
marquem des de la fe. Jesús és el fi. Per això el temps de la Quaresma m’ha fet
pensar en el GPS. És un temps adequat per comprovar si la nostra fe en Jesús és
prou viva. Ho podem comprovar examinant si estem donant més importància als
mitjans o al fi, al nostre fi.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada