divendres de cendra
“La víctima que ofereixo és un cor penedit;un esperit que es penedeix,tu, Déu meu, no el menysprees.”
Totes les cultures, totes les religions tenen “indicadors” que mostren el grau de confiança vers la divinitat: pregàries, dejunis, ritus, ofrenes, sacrificis... Déu copsa la bona voluntat i intenció que l’ésser humà “amaga” darrera d’aquestes realitats i experiències. Déu, però, no en te prou! Déu vol més! Demana més!
L’experiència que més ens apropa al Déu que és AMOR és el penediment. Aquest ens disposa a acollir la seva MISERICÒRDIA, el seu PERDÓ que a la vegada desvetllaran dins nostre la fam i la set pel CANVI, el desig d’acollir en el nostre quotidià la seva PARAULA, i amb el DO de l’Esperit: VIURE-LA!
Senyor, se’m fa dur reconèixer els meus errors, les meves culpes! Encara em costa més deixar-me ajudar...; i a tot això cal afegir les mandres, l’orgull, les rancúnies... ¿Com puc pretendre trobar la veritable felicitat, la que no te data de caducitat, en tot allò que em suggereixes i proposes...?
Mentre el món i la societat no deixen de “matxacar-me” amb les seves ofertes i rebaixes, Tu, Senyor avoca dins meu la llum que em cal perquè pugui i aprengui a mirar-me com Tu em mires i em veus.
Toca, omple el meu cor, perquè neixi en mi el desig de Tu, la fam i set de conversió.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada