Jo els dono la vida eterna!

DIUMENGE IV de PASQUA

12 de maig 2019

La vida és quelcom personal i ningú la pot viure per mi. Però la vida és un procés inacabat.

La Vida -en majúscula- que ens ofereix Jesús, és molt més que la vida terrenal. Hem de ser conscients que no hem fet més que «començar» a viure, perquè Crist ens ofereix tota una eternitat per davant. Tinguem l'edat que tinguem, sols acabem «d'estrenar» la nostra vida.

En aquest món res no és definitiu: ni els meus èxits ni els meus fracassos.

Res.

Tot és «penúltim». Per això hem de saber relativitzar les coses en funció de la nostra vida «total»: en relació amb l'eternitat.

Tot allò que anem vivint aquí, són passos que ens van acostant cap a la Vida definitiva, la que «eixugarà totes les llàgrimes» dels nostres ulls, segons hem escoltat a la segona lectura.

Però creure que Déu ens dóna la Vida eterna, no ho hem d'entendre com si sols tingués efectes per a després de la mort. Això seria una reducció de la nostra fe.

Ja ara, cada dia, cada instant, podem viure com persones ressuscitades. Nosaltres, constantment patim «morts» en forma de tristeses, decepcions, fracassos, foscors, incomprensions, pecat. .. i tot allò que cadascú se sap.

Però, gràcies a Jesús podem ressuscitar cada dia. Podem deixar enrere tot el nostre passat i mirar endavant per començar de nou. Perquè tot allò de vell que hi ha en mi pot quedar destruït.

I vivim-ho amb esperança perquè Jesús parlant de nosaltres, les seves ovelles, ha dit: «No es perdran mai, ni

me les prendrà ningú de les mans».

Cada història humana és un misteri. Però res ni ningú no ens podrà arrancar de les mans de Jesús: ni els nostres dubtes, incoherències, ni tan sols el mal que hi ha en nosaltres. Res. Ningú. 

Tireu la xarxa!

DIUMENGE III de PASQUA

5 de maig 2019

Al llarg d’aquest Temps de Pasqua la litúrgia ens va descobrint diferents realitats sagramentals, en el sentit que ens permeten percebre com es fa present el Senyor en «l’avui» de l’Església.

Aquest diumenge ens convida a observar la missió pastoral de l’Església com a presència del Ressuscitat.

Jesús encomanà l’Església l’anunci de la Bona Nova de la resurrecció, però no sense la seva implicació ni la seva presència.

En l’evangeli escoltem que la pesca dels deixebles acabava en un estrepitós fracàs. És la imatge de l’Església auto-referencial. Una Església que no tingui el Crist com a principi i fi del seu ésser i de la seva tasca en el món no podrà ser sagrament del Ressuscitat, i el seu ministeri evangelitzador serà en va.

És la presència del Ressuscitat la que converteix el desastre en èxit extraordinari.

«Tireu la xarxa». L’imperatiu del Senyor segueix ressonant en la comunitat dels deixebles generació rere generació com a senyal que la seva participació personal allibera l’Església de la temptació de constituir-se en una institució secular o mundana. El Senyor no es desentén de la tasca evangelitzadora de l’Església. Per això hem de realitzar la nostra missió des d’una confiança serena. Però la confiança no abunda entre nosaltres, que ens sentim a la intempèrie, bregant de nit, mancats fins i tot de la tènue llum de la lluna que orienti els nostres esforços i sense que obtinguem resultats visibles.

Èxode III

LLEGIM LA BIBLIA 

La festa de Pasqua, el Pa Àzim, l’ofrena dels primogènits, el Pas del Mar Roig, són els grans relats que porten gravat en el cor els jueus, i és clar, Jesús.

• Llegir: Ex 12,1-51 (la Pasqua i sortida d’Egipte)
• Llegir: Ex 14,1-31 (El pas del Mar Roig)
• Llegir: Ex 15,1-21 (Càntic de Moisès)

___________________

Llegeix totes les publicacions de la sèrie 'Llegim la Bíblia'.

Mestre i amic estimat

DIUMENGE VI de PASQUA

6 de maig 2018

En aquest sisè diumenge de Pasqua de Resurrecció enfoquem la figura del Ressuscitat des de la doble  categoria de Mestre i Amic. Per tant, abordem una dimensió d’una més gran intimitat personal amb ell. Un Ressuscitat mestre que ensenya amb autoritat pròpia i un Ressuscitat amic que busca una relació marcada per la proximitat i la confiança. L’experiència del Ressuscitat conté no solament una convicció, una certesa de fe, és a dir, que continua present en la nostra realitat mortal, sinó també la tasca de transmetre els seus ensenyaments i de mantenir amb ell una comunió íntima, on desaparegui el nivell d’inferioritat de l’alumne pel que fa al mestre (no treu la veneració que es tributa al mestre) per ocupar la igualtat de l’amic. El Ressuscitat pren la figura del Jesús de l’últim sopar de l’evangeli de sant Joan i llega als seus deixebles un únic manament: estimar com ell els ha estimat. Queda depassat l’antic manament: estima l’altre com a tu mateix.

I, per a què Jesús m'ha escollit com amic? Ell mateix ens ho diu: "Per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit". 

I donar fruit vol dir estimar com Ell ens ha estimat. Si Jesús s'ha fixat en mi, és perquè vol que faci créixer l'estimació al meu entorn. És la tasca més positiva i més gran que es pot fer en aquesta terra: escampar estimació. 

Perquè l'amor és la força que més influència té en el canvi positiu de les persones. Qui se sent estimat, es mira a si mateix amb uns altres ulls: descobreix que té més valor i més dignitat del que ell mateix s'imaginava. 

Si vols fer bé a una persona, estima-la! Això val, sobretot, per a la parella i els fills. I també per a les persones grans o malaltes, ja que és en aquestes situacions quan més es ressent la soledat de cor. I no oblidem una altra cosa: que l'estimació té una gran força evangelitzadora. 

Si ho recordem, allò que va fer créixer espectacularment el cristianisme, enmig del món romà que li era hostil -una situació semblant a la de la nostra societat actual- va ser la imatge que donaven: "Mireu com s'estimen" -deien admirats.

El cep, la saba i la poda

DIUMENGE V de PASQUA

29 d’abril 2018

La paràbola del cep i les sarments és un encertat recurs literari per posar en relleu la necessitat del cristià de romandre unit a Crist. El vinyater és el Pare que ha plantat en aquest món el tronc de cep autèntic (Crist, el Senyor), que té el vigor i la frescor de transmetre la saba de l’amor de Déu a tots els qui creuen en ell i el segueixen. Solament aquest tronc posseeix la capacitat de generar vida, de transformar-la, de reverdir el que està sec i de reflorir allò que està marcit. És la saba del propi Esperit de Déu, l’amor que tot ho sana i perfecciona. La voluntat i la glòria del vinyater és que les sarments donin bons fruits i, per això, que no es desvinculin del tronc. El text ho tradueix en ser deixebles de Jesús. Això significa acollir cordialment les seves paraules, reconèixer la seva presència invisible, recelar de les pròpies forces, callar i pregar, permetre que ell tingui una última paraula, que arribi la saba de la seva pau regeneradora. Un altre aspecte interessant de la paràbola és el fet que el vinyater poda i neteja les sarments que donen fruit perquè encara en donin més. Estar units al tronc per donar bons fruits implica també un exercici de discerniment sobre els propis pensaments, sentiments i emocions. Confrontar-los amb els valors de l’Evangeli, amb la mateixa vida de Jesús. La poda no danya ni mutila l’arbre, sinó que l’enforteix perquè produeixi fruits de més bona qualitat.

Romandre units al Ressuscitat implica que la seva paraula quedi ben agafada al cor i a la ment. I també l’adhesió a Ell per la fe i la concreció amb obres en el dia a dia, vivint tant allò que ell va viure com allò que ell va ensenyar.

L’Eucaristia ha de reforçar la nostra fe personal i comunitària per viure més i més inserits al Crist ressuscitat-Cep veritable i perquè les nostres comunitats parroquials siguin fruitoses, uns bons llocs d’amor i de veritat, de llibertat, de justícia i de pau, perquè tothom hi trobi motivacions i horitzons per viure i esperar.

havia de Ressuscitar el tercer dia

DIUMENGE III de PASQUA

15 d’abril 2018

La Pasqua no és purament un "aniversari", un simple recordar que fa gairebé dos mil anys que Crist va  ressuscitar. Pasqua és molt més que això: és una nova acció de l'Esperit ressuscitat de Jesús que actua en nosaltres, ara, avui, aquí, en la nostra vida. És una força vivificant que, si no la rebutgem, ens pot anar convertint en homes i dones nous, millors.

La nostra vida no és una cosa estàtica, sinó dinàmica. Constantment, en mi, hi ha coses que moren i altres que neixen. He de veure quins aspectes de la meva vida considero que són secs, morts i que necessiten ser renovats, vitalitzats. I quins anhels, quins desigs nous sento néixer dintre del meu cor. Hauríem de ser conscients que la força de Jesús ressuscitat pot portar-nos aquesta renovació que necessitem.

Els deixebles no eren gens inclinats a admetre la resurrecció de Jesús. Gens. Això ens demostra que no els va enganyar ni el seu amor ni la seva credulitat. Allò que els va portar a creure va ser una experiència real que van fer: la de Jesús ressuscitat. 

Ens podria passar a nosaltres que no trobéssim sentit a certes coses que ens succeeixen, perquè únicament les mirem amb ulls humans. I llavors, tot és fosc, tot és trist, tot és insegur. No vivim amb esperança. No se'ns nota que creiem que Jesús ha ressuscitat i que Ell ho pot canviar tot. 

Necessitem, com els deixebles, que Jesús ens obri els ulls i el cor, perquè siguem capaços d'interpretar la nostra vida amb la seva llum. Llavors, tot ho veurem diferent. És l’esperança en el tercer dia, és la Resurrecció de Jesús qui ho fa possible.

Vuit dies més tard, Jesús entrà en la comunitat

DIUMENGE II de PASQUA

8 d’abril 2018

L’experiència de Jesús ressuscitat per part dels deixebles és un conjunt de realitats que la primitiva  comunitat necessita separar i distingir. D’una banda és un sentiment profund, inequívoc de la presència viva, però interior, del Jesús que havien conegut. També implica la certesa que retorna al Pare i que els encomana la continuació de la seva obra. Més encara, l’experiència de la resurrecció els ofereix la seguretat que una força diferent els acompanyarà d’ara endavant, l’Esperit de Déu.

La comunitat, val la pena posar l’accent en una altra dimensió real i de vegades dolorosa. El grup de creients és heterogeni. És en aquesta realitat on es fa present el Ressuscitat. Contrast de sentiments: alegria i por. Però Ell sempre ofereix la pau. I amb ella, una missió. Més encara, ofereix la força de l’amor de l’Esperit. I així poder comprovar que la limitació humana més dolorosa, el pecat, queda superada.

I com a colofó, la figura de Tomàs i els seus dubtes porten un cop més a subratllar l’essencial de la fe: creure sense haver vist. Una benaurança que convé ressaltar en certs ambients que busquen més aviat evidències o proves per donar suport a la fe.

Si hi ha alguna categoria humana que pugui definir Déu és la de l’amor, la de la misericòrdia. Si Déu ha enviat al seu Fill, ho ha fet per amor. Si aquest Fill viu i mor, ho fa per amor. Subratllar aquesta essència de Déu i convidar a acollir-lo com a Amor incondicional acosta a la font de la pau interior i a comprometre més sòlidament la pròpia vida a favor de l’Evangeli de Jesús.

I és el pa partit i compartit de Jesús qui ens dóna l’experiència de l’amor de Déu i de sentir-nos comunitat.

Prou de laments, teniu una missió

PREGÀRIA

La pedra era molt grossa...

Són tan pesants les lloses que ens reclouen, en un món tancat, d'ambient enrarit, corrupte, fosc, malaltís!

A vegades sembla que no hi ha res a fer. El món és massa complicat, tot està massa podrit.

¿Qui podria insuflar aire pur i omplir de llum l'espessa tenebra?

No tingueu por. Ha ressuscitat. Prou de laments, teniu una missió. Aneu a buscar els germans.

Torneu a Galilea: allò que ell va començar ho heu de seguir vosaltres en el seu nom i amb el seu esperit.

Aquí ens tens, Senyor Jesús, com aquelles dones, perplexos
i contents, tremolosos
i exultants,
habitats per una vida nova que ve de tu i que vol arribar a tots. els racons del món.

No us deixaré orfes

DIUMENGE VI DE PASQUA

21 maig 2017

Una de les experiències més dures i que més ens entristeixen, és la sensació de soledat: sentir-nos sols, no poder compartir amb algú els sentiments que portem dins, no poder comptar amb una mà amiga que ens ajudi. 

És la dificultat que experimenten les persones que viuen sense companyia: tornar a casa i no trobar la persona amb qui compartir íntimament allò que t'alegra o et preocupa. 

Sobretot, quan pateixes, sempre et sents molt sol. En aquests moments una veu amiga, una estoneta de contacte humà, pot significar moltíssim per a nosaltres. 

Tota vida humana passa per moments o situacions de soledat. Fins i tot les per-sones casades o les que viuen en comunitat, es poden sentir soles en certs moments. 

Perquè sentir-se sol o acompanyat, no depèn pròpiament de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d'acolliment, de comunicació que hi hagi amb elles. 

No és bo sentir-se sol. Per això Jesús, que ens estima, ens ha fet aquella promesa solemne: "NO US DEIXARÉ ORFES". L'Esperit de Jesús sempre és amb mi, encara que em costi de descobrir la seva presència. Però hi és. 

I qui és conscient d'aquesta presència, sempre se sent acompanyat. Veu la vida amb uns altres ulls: ho pot veure tot amb més esperança, malgrat les dificultats que mai no mancaran. 

I també sent dintre del seu cor una força que el capacita per lluitar i per tomar a començar, sense desanimar-se mai, després de cada fracàs o caiguda.

El Camí, la Veritat i la Vida

DIUMENGE V DE PASQUA

14 maig 2017

Tot i que la nostra casa definitiva és al cel, el Senyor desitja que col·laborem amb ell per tal que aquesta terra ja comenci a ser l'avantsala del cel. És la millor manera d'anar-nos-hi preparant. 

Nosaltres som fills de Déu: per això ens vol al seu costat. I el desig de Déu, com el de tots els pares, és que ens assemblem a ell, que tinguem els mateixos criteris, els mateixos anhels, que estimem i valorem les mateixes coses. 

A Déu no l'hem vist mai. Però Jesús ens ha dit: "Qui em veu a mi, veu el Pare". Veient-lo a ell, podem saber com és el Pare. 

Si volem que la terra sigui l'avantsala del cel, hem de seguir les petjades de Jesús que, segons ens ha dit ell mateix, és "el Camí, la Veritat i la Vida". 

Jesús és, doncs, el nostre punt de referència. Jo seré de veritat fill de Déu en la mesura que m'identifiqui amb Jesús, que va passar pertot arreu fent el bé i estimant.

Agenda 15 al 21 de maig de 2017

OBENCS

Aquest dilluns 15, a les 9 de la nit es reunirà l’Equip Pastoral d’Obencs

SANT ISIDRE

Aquest dilluns 15 maig, a l’eucaristia de les 7 del vespre celebrarem la Festa de Sant Isidre Llaurador.

Acosta't a l'Evangeli

El Bon Pastor

DIUMENGE IV DE PASQUA

7 maig 2017

Els camins de la vida no són pas fàcils: hi ha barrancs per on podem estimbar-nos, hi ha cruïlles que ens desorienten, hi ha muntanyes que ens costen de coronar, hi ha perills que no ens resulta fàcil d'evitar. 

I nosaltres, sovint, estem a les fosques: ens falta llum i sentit de l'orientació. 

No sabem, en certs moments, com tractar la parella; no sabem com ajudar els fills, sobretot quan es van fent grans; no sabem què ens demana Déu en certes situacions de la nostra vida ... 

I moltes vegades, també ens manquen forces per superar aquells desànims, aquelles decepcions i moments difícils que es van donant al llarg de tota vida humana, també en la nostra. 

Jesús és el guia expert que s'ofereix a il·luminar el nostre camí i que ens assegura pasturatges abundants, és dir, la força que necessitem per seguir sempre endavant. Només ens demana una cosa: que el seguim. 

Jesús també es defineix a si mateix amb una altra imatge molt suggeridora: "Jo sóc la porta". Però una porta oberta, per on tots -ens ha dit- puguin "entrar i sortir lliurement". 

Una porta oberta és quelcom que allibera, que obre nous horitzons, que trenca l'aïllament. Jesús és aquell que ens facilita la comunicació amb Déu i amb els germans. 

Ell és la porta d'accés a un món nou, on hi ha pasturatge abundant, és a dir, on trobarem més llum, més pau, més joia, més força per estimar. Tots vivim la nostra vida amb l'anhel de trobar la porta que condueixi a l'autèntica felicitat, a la veritable llibertat.

Els deixebles d’Emaús

DIUMENGE III DE PASQUA

30 abril 2017

El poblet d’Emaús no ha esta identificat amb certesa, però tampoc cal, perquè representa en realitat qualsevol lloc o espai buscat o enyorat. En realitat el camí d’Emaús és el camí de tot cristià i, encara, el de cada home o dona. Un camí en què Jesús ressuscitat es fa company de viatge per encendre en els nostres cors el caliu de la fe i de l’esperança i compartir el pa de la vida eterna, el seu propi cos i persona. En la conversa dels deixebles amb el desconegut viatger, impacta l’expressió que l’evangelista Lluc posa en boca d’un d’ells: «Nosaltres esperàvem...» (24,21). Aquest verb en passat ho diu tot: nosaltres crèiem, nosaltres esperàvem, l’havíem seguit però... tot s’ha acabat. Curiosament la referència que fan a Jesús de Natzaret, que s’havia demostrat profeta poderós en obres i en paraules, és per suggerir que ell, el seu mestre admirat, també havia fracassat.

¿Què és el que havia fracassat en realitat en les seves vides: la fe, la confiança en algú, una simple il•lusió...? Fa uns mesos s’estrenà la pel•lícula «Silenci» de Martin Scorsese, que exposa de manera punyent aquesta situació. També és un drama, en cert sentit, la indiferència i atonia de persones en altre temps creients i practicants que, sense reflexionar sobre la seva situació, s’han anat allunyant també i necessiten algú que se’ls acosti i els comenci a parlar.

Vuit dies més tard, Jesús entrà

DIUMENGE II DE PASQUA

23 abril 2017

Tots nosaltres hem de ser homes i dones d'esperança. Això no significa negar la realitat de mal  que descobrim al nostre entorn i en nosaltres mateixos. 

El mal hi és. Per això va ser necessari que ens salvés Jesús. 

Ser homes i dones d'esperança no és negar aquesta realitat, sinó estimar-ne una de millor i creure que, amb l'ajut de Déu, que mai no mancarà, i amb el nostre granet de sorra, podem anar millorant-ho tot. 

És creure que podem anar fent present Jesús ressuscitat enmig d'aquest món, fent-lo cada cop més semblant al projecte amorós de Déu. 

Però no oblidem que només la joia contagiosa pot demostrar, davant de tothom, que nosaltres creiem sincerament això que diem: que Crist ha ressuscitat. Solament així farem la fe atractiva als que n'estan allunyats. 

Això és el que aconseguia la primera comunitat cristiana: "Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats". 

Per què actualment no s'afegeix més gent, sobretot joves, a la comunitat cristiana? No deu ser perquè no ens estimem prou i perquè no vivim la nostra fe de forma engrescadora, com aquells primers cristians, que la vivien "amb senzillesa i alegria"? 

Hi ha aquí una bona reflexió per fer-nos cadascun de nosaltres.

Acosta't a l'Evangeli - Pasqua 2017

Ha ressuscitat i anirà davant vostre a Galilea

DIUMENGE DE PASQUA DE RESURRECCIÓ

16 abril 2017

Els evangelistes addueixen dues raons poderoses per a encaminar-nos cap a la fe en el Ressuscitat: la tomba buida i les aparicions. Però aquestes raons no ens menen de dret fins a la fe en el Ressuscitat. Ens hi ajuden, però no necessàriament ens porten «fins aquell moment». Per a arribar a aquell moment hem d’estar disposats a recórrer, sense pressa, un camí interior fins a deixar-nos seduir per la paraula i el gest de Jesús; aquell Jesús que, «ple de l’Esperit Sant i amb poder, passà fent el bé i donant la salut...».

La Pasqua arrenca amb Maria Magdalena. De matí, quan encara era fosc... cerca entre els morts aquell que viu. Jesús, a l’hort s’aparegué visiblement a Maria Magdalena, ja que ella l’havia estimat quan vivia, l’havia vist morint a la creu, i fou la primera que l’adorà un cop ressuscitat d’entre els morts. més endavant. I com amb els deixebles d’Emmaús, se’ns obren els ulls quan a la taula compartim el pa i el vi de l’Eucaristia i ens queda el compromís de no quedar-nos al cor la bona notícia, sinó d’escampar-la arreu.

BONA PASQUA DE RESSURRECCIÓ!!! 

La Pasqua del Senyor

La Pasqua hauria de ser la gran ocasió per fer el repàs de la infinita sèrie d'alegries que amb prou feines gaudim. El temps de descobrir que:

• Som feliços perquè vam ser cridats a la vida, perquè entre la infinita multitud d'éssers possibles vam ser elegits nosaltres, estimats abans de néixer, escollits per aquest miracle de viure.
  
• Som feliços perquè Déu ens ha estimat primer, perquè ell no va esperar a saber si mereixeríem el seu amor i va voler començar a estimar-nos abans del nostre naixement.
  
• Som feliços perquè també nosaltres l'estimem, bé o malament, mediocre o avorridament, l'estimem i és això el que engrandeix i dóna sentit a les nostres ànimes.
  
• Som feliços perquè tenim un Déu molt millor del que ens imaginàvem. Com nosaltres som garrepes en estimar, crèiem que també ell era garrepa. Com nosaltres estimem sempre amb condicions, pensàvem que també ell regateria.

la joia de l'Esperit!

diumenge VI de Pasqua

 

L'evangeli ens diu que el Pare, en nom de Jesús, ens enviarà l'Esperit Sant, un Esperit d'Amor que il·lumina la nostra fe, que porta pau, que asserena els cors, que treu la por.

Potser massa sovint oblidem que tots nosaltres portem dins aquesta força de Déu que rebem a través dels sagraments, i, d'una manera especial, el dia de la Confirmació.

Cada vegada que assisteixo a una Confirmació m'impressiona veure, asseguts als bancs de l'església, aquells nois i noies plens de vida i de joia, disposats a rebre aquest sagrament.

Jo me'ls miro i penso: quants esforços dels pares, dels educadors, dels catequistes i d'ells mateixos, han estat necessaris per poder arribar aquí. Però ha valgut la pena.

De vegades, sentim dir que si la joventut d'avui dia és així o aixà. No ho sé. Però el que sí podem dir és que també hi ha joventut sana que es deixa guiar per l'Esperit. També existeix aquesta joventut. En la Confirmació es tracta ja de nois i noies que lliurement, responsablement, assumeixen la fe que els han fet descobrir els seus pares i educadors.

Recordem què significa seguir Jesús, aquest compromís que prenem quan es confirmem.

L'evangeli ens ho diu clarament. Ser cristià és viure en comunió amb Déu: prendre consciència que l'Esperit de Déu habita en mi i deixar-me guiar per Ell.

Jesús, pròpiament, no ha vingut a ensenyar-nos com ens hem de comportar. El que Ell ha vingut a revelar-nos és que Déu habita en nosaltres.

Que sigui aquesta la joia rejovenidora per cadascú de nosaltres!

...una terra nova!

Jesús ens senyala el camí per renovar-ho tot: que ens estimem els uns als altres: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres».

L'amor estimula allò de millor que hi ha en la persona humana. I el Bé es va estenent i va renovant la terra. I encara que els problemes siguin immensos, esforcem-nos-hi amb esperança. 

No tinguem moral de derrota, perquè llavors es perd l'estímul per lluitar. No siguem d'aquells que sols critiquen, però no mouen un dit. Potser no depèn de nosaltres eliminar tot el mal del món. Però sí que depèn de mi, augmentar-lo. Doncs, no l'augmentem!! 

I fem alguna coseta més. Recordem les paraules d'Albert Schweitzer, que, parlant dels problemes immensos del Tercer Món, deia: «La diferència que hi ha entre el que caldria fer i el que tu pots fer, és la mateixa que hi ha entre l'oceà infinit i una gota d'aigua. Però, d'aquesta gota, depèn que visquis o no a l'altura de persona humana». 

Posem-hi la nostra goteta: estimem de veritat, tal com ens ha dit Jesús. La resta ja la farà el Senyor. 

El seu Esperit no resta inactiu: treballa en el cor de molts homes i dones de bona voluntat, que també aniran portant la seva gota d'aigua. «Jo faré que tot sigui nou» -ens ha dit el Senyor. Ens ho hem de creure. Jesús no ha ressuscitat en va. S'ha d'anar notant, a través nostre, la seva influència.

Jo els dono la vida eterna!

Diumenge IV de Pasqua

 

La vida és quelcom personal i ningú la pot viure per mi. Però la vida és un procés inacabat.

La Vida -en majúscula- que ens ofereix Jesús, és molt més que la vida terrenal. Hem de ser conscients que no hem fet més que «començar» a viure, perquè Crist ens ofereix tota una eternitat per davant. Tinguem l'edat que tinguem, sols acabem «d'estrenar» la nostra vida.

En aquest món res no és definitiu: ni els meus èxits ni els meus fracassos. Res.

Tot és «penúltim». Per això hem de saber relativitzar les coses en funció de la nostra vida «total»: en relació amb l'eternitat.

Tot allò que anem vivint aquí, són passos que ens van acostant cap a la Vida definitiva, la que «eixugarà totes les llàgrimes» dels nostres ulls, segons hem escoltat a la segona lectura.

Però creure que Déu ens dóna la Vida eterna, no ho hem d'entendre com si sols tingués efectes per a després de la mort. Això seria una reducció de la nostra fe.

Ja ara, cada dia, cada instant, podem viure com persones ressuscitades.

Nosaltres, constantment patim «morts» en forma de tristeses, decepcions, fracassos, foscors, incomprensions, pecat. .. i tot allò que cadascú se sap.

Però, gràcies a Jesús podem ressuscitar cada dia. Podem deixar enrere tot el nostre passat i mirar endavant per començar de nou. Perquè tot allò de vell que hi ha en mi pot quedar destruït.

I vivim-ho amb esperança perquè Jesús parlant de nosaltres, les seves ovelles, ha dit: «No es perdran mai, ni me les prendrà ningú de les mans».

Cada història humana és un misteri. Però res ni ningú no ens podrà arrancar de les mans de Jesús: ni els nostres dubtes, incoherències, ni tan sols el mal que hi ha en nosaltres. Res. Ningú.