Vida, només vida

"Des de tots els punts de vista, miro endarrere i veig vida, només vida. No anys: Vida! I la vida és energia, és irradiació, és creixement. El gran do de la Vida! No ens fem vells. Ens fem cada dia més bells, més agraciats, perquè diu sant Agustí «Tot és Gràcia».” (Josep M. Balsells)

"S’ha de dir Joan"

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

24 de juny 2018

Sant Joan és celebrat el dia del seu naixement, a diferència de la resta de sants la festa dels quals figura el  dia de la seva mort, quan nasqueren a la vida definitiva, la celestial. Amb tot, el Baptista destaca per la seva missió divina i per la seva santedat ja d’ençà del naixement. La solemnitat de sant Joan Baptista està en estreta relació amb el naixement de Crist, segons les paraules de l’àngel en el moment de l’encarnació del Fill de Déu: «La teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes» (Lc 1,36). Per això, el dos naixements figuren en el calendari amb sis mesos de diferència, inscrits els dos en el mateix dia segons els sistema de datació romana, vuit dies abans del primer del mes següent. A més, els dos naixements coincideixen amb els solstici: el naixement de Jesús amb el d’hivern, quan comencen a augmentar les hores de llum, i el de sant Joan amb el d’estiu, quan disminueixen les hores de llum. Es fan així realitat, de manera simbòlica, les paraules del Baptista: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). La llum de Joan disminueix perquè il·lumini el sol naixent que ve del cel (cf. Lc 1,78). Déu, en el seu pla salvífic suscità profetes que anunciaren la seva Paraula i guiaren el seu poble. Ell els escull ja d’abans que neixin. D’igual manera Joan Baptista fou escollit per a la seva missió ja des del si matern. Joan fou destinat per Déu, en primer lloc, per preparar el poble davant la immediata arribada del Messies, per això se l’anomena «el precursor».  

El papa Francesc diu que Joan té una triple vocació: la de preparar, la de discernir i la de fer-se petit. Un cristià no s’anuncia a si mateix, no es posa ell al centre, sinó que anuncia un altre, Jesús. Com Joan, el seguidor de Jesús sap destriar la veritat del que no ho és. I la fa i la diu, encara que això li porti problemes. I finalment, ser cristià vol dir fer-se petit perquè el Senyor creixi en el cor dels altres. Fer-se petit, disminuir, deixar de banda el nostre protagonisme i treballar i servir humilment i de cor.

Aquest deu ser el veritable secret de l’evangelització: portar cap a Jesús, mostrar Jesús. Preparar la seva vinguda, discernir el camí que ens mena cap a Ell, fer-nos petits i deixar que el Senyor teixeixi i condueixi la nostra vida amb la força del seu Esperit.

Catequistes a la Trinitat del Garraf

El passat 16 de juny, catequistes de les nostres parròquies vam anar a la trobada final de curs de l’arxiprestat a l’Ermita de la Trinitat.

Va ser una jornada esplèndida i carregada de simbolisme, no només per l’indret, el mar, la costa, el dia radiant... sinó, sobretot, per poder compartir els neguits, les il·lusions, i la joia de seguir  endavant i amb forces les catequesis.

Ens van acompanyar Mossèn Fermí i la Sra. Isabel Capmany, delegada de la catequesi del Bisbat de Sant Feliu, qui va compartir amb nosaltres les seves reflexions del que és la catequesi avui en dia, els nous temps i les noves situacions familiars. Les famílies han de sentir-se acollides i rebre alguna resposta al que també estan buscant. 

La jornada va ser distesa i també profunda en espiritualitat i reflexions personals. Vam compartir la celebració eucarística tot donant gràcies a Déu i oferint de nou el nostre servei i compromís.

  

Bon estiu!

Fes-nos perdre la por d'anar al desert

Benaurat sant Joan, profeta i precursor, fill d'un temps i d'un país d'on semblava que ja no podia sortir res de bo.

D'un temps de gent tancada, d'un país sense esperança.

Un temps potser semblant al nostre, temps de gent tan plena de coses i dèries que no li queden buits per omplir.

Un país de gent tan desconfiada que ja no espera res de cap déu.

Fes-nos perdre la por d'anar al desert, 

allà on ningú no vol anar, i de cridar allò que ningú no vol sentir. 

Sota l'aparença impecable i dins de les pells tatuades de tanta gent hi ha un buit dolorós.

També nosaltres podem ser testimonis d'un estil de vida auster, autèntic, alternatiu, que denuncia la superficialitat i que convida a escoltar un missatge nou de debò.

Peregrinació a LOURDES amb els MALALTS

28 juny – 2 juliol

Un any més tornem anar a Lourdes per viure el miracle de la fe, l'esperança i de l'amor que es tradueix en servei, disponibilitat i alegria malgrat sofriments i malalties. Tots hi anem com a pelegrins, alguns però amb voluntat d'ajudar els malalts en els menjadors i sales. De la nostra ciutat som una trentena. Acompanyeu-nos en la pregària.

Gènesi 3

LLEGIM LA BIBLIA 

El relator del Gènesi ja sabia per experiència que el pecat deteriora les relacions entre els homes. La narració de Caín i Abel (Gn 4,1) té l’origen  en l’experiència que la psicologia moderna ha reconegut com a causa de la mala conducta del èsser humà: quan una persona té la sensació de no ser “acceptada”.

• Llegir: Gn 4,1-15

Caín assassina Abel (Anònim, segle XV)

El relator completa el seu “cicle del pecat” amb els textos del Diluvi i de la Torre de Babel. I posa de relleu dues experiències seves d’aquell moment: Déu no ha perdut la paciència, garanteix una “casa” a l’home malgrat no s’ho mereixi; i malgrat els esforços de la política, els pobles no s’entenen.

•  Llegir: Gn 6-9 (Diluvi)
• Llegir: Gn 11,1-9 (Babel)

____________________

Llegeix totes les publicacions de la sèrie 'Llegim la Bíblia'.

El foc de Sant Joan

M’agrada la festa de sant Joan. M’agrada des de molts punts de vista, també com a creient. Per descomptat, avui per a la majoria de les persones que ens envolten la festa social de sant Joan no té res de religiós, però per als cristians la dimensió religiosa es pot complementar amb la social o cultural.

Celebrem socialment el solstici d’estiu i, en conseqüència, la nit més curta de l’any, però sembla que no en tenim prou amb això. De fet, ens dediquem a encendre fogueres i a fer focs d’artifici per combatre les poques hores de fosca que encara ens queden. Volem llum!
Podríem dir que, en aquest sentit, per als cristians és una nit eminentment pasqual. Representa per a nosaltres el triomf del dia sobre la nit, l’esclat de la llum que dissipa les tenebres.

Germina i creix sense que ell sàpiga com

DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY

17 de juny 2018

La vida en el nostre món ha agafat una velocitat que sembla trencar totes les barreres. El temps se’ns  menja. La tecnologia trenca els nostres esquemes mentals i se’ns fa molt difícil adaptar-nos. Veiem un infant de pocs mesos reconeixent objectes electrònics i manipulant-los d’una manera inimaginable. I ens sentim sovint angoixats. No hi ha prou temps. El temps se m’acaba. M’ha passat el temps sense adonar-me. Si tingués temps faria... I mentre ens lamentem, el temps passa corrents davant nostre.

Les paraules de Jesús venen a posar calma a la nostra vida apressada. Ens torna a la realitat del temps de la nostra vida que està tan lligada amb el temps de la natura. Tota la realitat del món i del Cosmos, com sabem, s’ha format al llarg de molts anys, molt lentament. I l’equilibri de la naturalesa es va refent amb el temps. La natura és imatge de la nostra vida. Tingueu-ho present ens diu Jesús.

La llavor «germina i creix sense que ell sàpiga com». Necessita el seu temps. El petit brot d’una planta no creixerà si nosaltres l’estirem. Més aviat li trencarem les arrels i la farem inútil. El temps de la persona, de cada persona, com nosaltres mateixos, és un do de Déu. És un regal. I té un camí i un procés i fa una història, que s’entrellaça amb les dels altres. I no podem forçar el temps de Déu per a cadascú. Ell té el seu designi provident sobre nosaltres i ens deixa que cerquem amb confiança i llibertat el que és bo per a la nostra felicitat, en comunió amb els altres. 

Les persones, els esdeveniments, el treball, les relacions i les responsabilitats, l’experiència de cada dia, és l’humus on s’hi fa present Déu, encara que no el veiem. Viure el temps de Déu que és el temps de la persona humana, que camina en aquest món fruint, a poc a poc, del regal de la vida, amb voluntat de servei, acaronant la bellesa de la natura, descobrint en cada persona la seva presència lluminosa, la seva set d’amor i d’acollida. Déu ens les posa al davant perquè hi sembrem les llavors d’esperança que els ompliran del seu amor.

Sigueu la lloança que digueu

Se’ns ha dit que hem de cantar al Senyor un càntic nou. L’home nou coneix el càntic nou. Qui aprèn a estimar una vida nova aprèn igualment a cantar un càntic nou. Sigueu vosaltres mateixos la lloança que digueu.

                                                                                                                                            Sant Agustí

la paciència que prediquem als infants

Ens fan gràcia els infants impacients que pregunten quant falta per arribar, que troben els dies llarguíssim, les setmanes inacabables i viuen els anys com si fossin segles. 

l davant teu, Senyor, ens tornem com ells. Ens voldríem fer grans de cop i volta i entendre tots els secrets de l'univers. Voldríem que el món s'arreglés en un tancar i obrir d'ulls, fer fora d'un cop d'escombra tota la brutícia i gaudir per sempre d'un món perfecte. 

Dóna'ns, Senyor, la paciència que prediquem als infants, ensenya'ns a confiar en tu i a deixar que tu marquis el ritme, a gaudir des d'ara del lent creixement del teu Regne en cada persona que té voluntat d'obrir-se, de compartir, de perdonar, d'agrair, d'estimar. 

Gènesi 2

(Llegim la Bíblia)

L’escriptor Yahvista continua el seu llibre del GENESI reprenent la seva peculiar pregunta: per què pequen els éssers humans? com va entrar el pecat al món? Respon a ella en la història de la caiguda.

El Jardí de l'Edèn, segons Cranach

El mal es dirigeix a l'home en forma de serp. En les antigues cultures, serps i dracs són imatges de la destrucció, encara que també de la sanació (serp d'Esculapi), Pel Yahvista la serp vol simbolitzar la «temptació» a la qual es veu sotmès l'ésser humà. No diu res més; deixa sense aclarir el profund misteri del mal. El que queda clar és que l'home s'aparta del seu Creador, a qui ho deu tot. Adam i Eva van perdre la seva innocència (Gn 3,7) i es van amagar de Déu (v. 8). S'evidencien com a mestres de l'autojustificació. Eva responsabilitza la serp, és a dir, al «medi ambient» (v. 13), mentre que Adam tira la culpa a Eva i fins i tot a Déu (v. 12). L'escena del relat de la caiguda s'ha repetit infinitat de vegades fins als nostres dies. 

El terme hebreu Adam significa «home». En conseqüència, aquest antic relat pretén descriure la història de l'ésser humà com a tal.

Llegir: Gn 3,1-24

____________________

Llegeix totes les publicacions de la sèrie 'Llegim la Bíblia'.

Felicitat proactiva

Aquesta setmana un amic m’ha fet arribar un relat breu però molt suggeridor. Diu que en una trobada per a matrimonis li van preguntar a una dona:
- Et fa feliç el teu marit?

El marit va aixecar lleugerament el cap i va somriure confiat. Sabia que la seva dona diria que sí, perquè en tots els anys de matrimoni mai no se li havia queixat.
- No, no em fa feliç.

Davant la sorpresa del marit i de la resta de companys, va continuar:
- El meu marit no em fa feliç... Jo sóc feliç! Que sigui feliç o no, no depèn d'ell sinó de mi. Jo sóc l'única persona de qui depèn la meva felicitat.

Trobar-se amb Déu, trobar-se amb un mateix

"No hi ha trobada amb Déu que no sigui simultàniament una trobada amb un mateix. Tampoc pot haver-hi una experiencia amb un mateix que no ofereixi simultàniament un creixent coneixement de Déu." Franz Jalics

Gènesi 1

Llegim la Biblia

Els escrits de l'Antic Testament parlen de Déu. Els autors tenien present que el Déu viu, en contraposició amb les divinitats de les altres religions de l'antic Orient, no podia ser captat ni escodrinyat a fons, ni tancat en un temple o en una teologia. «Déu habita en una llum inaccessible». 

Llegir: Gn 2,4-25

Havia perdut el seny?

DIUMENGE X DE DURANT L’ANY

10 de juny 2018

Segurament ens hem trobat que algunes de les nostres reflexions o decisions són contestades negativament  per amics o per la nostra pròpia família. Si defensem, per exemple, víctimes de la violència o de la injustícia o ens posicionem clarament pel bé comú de les persones, en contra dels interessos particulars, potser ens podem trobar amb incomprensions i rebuig. Com també si mostrem compassió per un malfactor o violent buscant el valor de la vida de tota persona. Fins i tot se’ns pot dir que hem perdut el nord o que ens passa alguna cosa estranya. Aquestes experiències ens poden ajudar a clarificar les nostres decisions i les nostres actituds. Descobrir si som coherents amb el que pensem i creiem. I més enllà de la coherència, el control dels sentiments més primaris, més d’una vegada ens pot salvar de covar un mal en el nostre interior, la ira i l’agror. Sense l’esforç del control l’espiral del mal posa més dolor a sobre del que ja és prou insuportable. 

Això és el que alguns pensaven del comportament de Jesús: «que havia perdut el seny». La predicació de Jesús no concordava amb la que era habitual entre els mestres de la Llei i els escribes, i per això l’acusaven de «posseït». El missatge de Jesús era nou, demanava un canvi profund de mentalitat. Parlava de fer la voluntat de Déu, en esperit i veritat. Demanava una fidelitat cap a Déu que és Pare i que s’apropa a la persona humana d’una manera familiar. Un Déu que és amor i no un conjunt de lleis i normes. 

Fer la voluntat de Déu vol dir escoltar el que Ell vol per al nostre bé i per al bé dels altres. Ens dona la capacitat per saber triar –discernir– el que afavoreix el nostre creixement com a persones i com a fills de Déu. El bé dels altres a vegades passa per no deixar-nos arrossegar pels sentiments que tenim més immediats. Esforçar-nos en direcció al bé dels altres és el camí cap el nostre bé, alliberar-nos del nostre tancament, salvar-nos de nosaltres mateixos. Fer la voluntat de Déu comporta sovint la solitud. Jesús és conscient que, per complir la voluntat del Pare, es quedarà sol. Fins i tot se sentirà abandonat dels seus amics més fidels. Ells també hauran d’afrontar la seva solitud i les dificultats per construir el Regne. Res no serà fàcil. 

De fet cadascú de nosaltres, en la vida, ha de prendre decisions i responsabilitats sol, encara que ens deixem aconsellar i acompanyar. I com més importants són les decisions més soledat comporta. No tothom ho entendrà, però estarem contents de viure i servir amb senzillesa l’experiència de comunió amb Jesús, que ens vol lliures i servidors del seu Regne.

dir les coses pel seu nom és un gran servei a la veritat

PREGÀRIA

Senyor, et demano l'esperit de discerniment perquè pugui detectar el mal que es mostra amb aparença de bé: 

les ofenses que es disfressen de sinceritat, 

la infidelitat que es disfressa de llibertat, 

la covardia que es disfressa de prudència, 

la injustícia que es disfressa de legalitat, 

l'avarícia que es disfressa de lliure mercat. 

Senyor, sé que per molts pecats que cometi, tu sempre m'estaràs esperant per perdonar-me i acollir-me com el fill pròdig que torna a casa. 

Però, si començo a considerar que el mal és bé i que el bé és mal ja no desitjaré el teu perdó i el maligne haurà guanyat. 

Per això et demano també que no em confongui el llenguatge políticament correcte: 

dir les coses pel seu nom és un gran servei a la veritat. 

Proactiu o reactiu?

No sé si coneixeu aquests dos conceptes, encunyats ja fa dècades per un psiquiatre austríac anomenat Viktor Frankl, que va aconseguir sobreviure als camps d’extermini nazi. Són dos conceptes molt útils per comprendre’ns a nosaltres mateixos com a persones, i els podem aplicar a una lectura de la nostra vida des de la fe.

Amicret i Consell Pastoral

Agenda setmanal

de l'11 al 17 de juny

AMICRET

Dimarts, 12 de juny, a ¼ de 9 de la nit, reunió de la Junta d’Amicret a la rectoria de la Geltrú.

CONSELL PASTORAL

Dijous, 14 de juny, a 2/4 de 9 de la nit, última reunió del curs del Consell amb sopar compartit inclòs.

Corpus 2018

El “sagrament de l'altar” i el “sagrament del germà”

EL COS I LA SANG DEL CRIST (Corpus)

3 de juny 2018

¿Què estem celebrant?

¿Com ens sentim les persones de la comunitat, quan ens retrobem per a celebrar  l'Eucaristia?

La missa, el sagrament de l'Eucaristia, la festa del memorial de Jesús, instituït el vespre d'aquell Dijous Sant, és en el tronc i el fonament de la nostra fe. L'Església es construeix i creix des d'aquelles primeres assemblees de cristians que es trobaven per fer la fracció del pa, tal i com els havia encomanat Jesús als apòstols. «Feu això que és el meu memorial». Jesús es dona, Ell mateix, com a persona. Amb tot el que Ell significa de comunió amb el Pare. Se'ns dona com a aliment pel que va dir i va fer. I ara també ho fa. Jo soc, diu Jesús, el pa partit. Jo soc la sang vessada per vosaltres. Jo soc el que dona testimoni que Déu Pare és amb vosaltres i us estima. Jo us dono l'Esperit d'aquest amor que fecunda el cor de les persones i les transforma espiritualment. Fer memòria de Jesús, celebrar el seu memorial, vol dir que es fa ell mateix Eucaristia en els pobres i els malalts, en els assedegats i els incompresos, en les víctimes de tantes injustícies i violències... Si em vols adorar, ens diu Jesús, ho has de fer en aquests germans més petits que necessiten una resposta d'amor i de servei solidari concret... «¿Quan et vaig veure amb fam o despullat o ferit, o a la presó?». Si em vols trobar de veritat, ens diu Jesús, has de sortir al carrer i abraçar els germans i germanes que esperen de tu les respostes de solidaritat i d’estimació a les seves mancances i desgràcies. 

Jesús Eucaristia no vol la nostra mirada emocionada, absent i distant dels nostres germans i germanes. Necessita que el nostre cor cremi d'amor apassionat envers els altres i es mogui per servir amb naturalitat i eficàcia, sense protagonisme. Recordem com Jesús es va posar a rentar els peus dels deixebles aquell mateix vespre. No podem separar el que Jesús ha unit: el «sagrament de l'altar» i el « sagrament del germà».

El beat Carles de Foucauld es passava moltes hores davant el cos de Jesús Eucaristia exposat, i això el portava a una entrega total en el servei i atenció als germans tuaregs amb els quals vivia. Adorar Crist en el germà. Entrar en el silenci de l'amor per estimar més i millor. Entenia que el servei eucarístic i el servei als petits era el mateix culte del cos de Crist. És per això que el germà Carles es volia fer «petit i proper», amic, conscient que aquesta seria la Bíblia que tothom podria llegir. El germà Carles va fer el camí espiritual que va de «l’exposició del Santíssim a una viada exposada» i viscuda en la realitat quotidiana, amb els altres. Potser avui, cadascú de nosaltres en la pregària interior, tot fent nostres els sentiments de Jesús a la nit del Sant Sopar: Gràcies pel do del vostre amor. Gràcies perquè per mitjà d'aquest pa que rebem, nosaltres mateixos ens convertirem en pa per a la vida del món. Gràcies perquè la meva comunió amb Vós em porta a la comunió fraternal amb els meus germans.

Memòria Social 2017 de Càritas Interparroquial de Vilanova i la Geltrú

...................................................................................................................................................................

Francesc Armanyà i Font

Bisbe de Lugo i arquebisbe de Tarragona.

Petit esbós biogràfic d'un geltrunenc il·lustre en el tercer centenari del seu naixement.

Aquest diumenge 3 de juny de 2018, que enguany s'escau en la festivitat del Corpus Christi, es commemora el 300 aniversari del naixement de Francesc Armanyà i Font, geltrunenc il·lustre que, des de la seva condició de frare de l'orde dels Agustins, fou nomenat Bisbe de Lugo i més tard Arquebisbe de Tarragona. És per aquest motiu que fem aquest petit esbós biogràfic, centrant-nos especialment en la relació familiar amb la parròquia de Santa Maria de la Geltrú.