Per a molts autors la teoria de Charles Darwin sobre l’evolució per selecció natural no és conciliable amb la Bíblia, sobretot el Gènesi, on es narra la creació de l’univers i de l’ésser humà. No s’ha d’oblidar, però, que els textos de Gènesi 1–2 són «relats dels orígens», és a dir, relats que, sense tenir cap pretensió de cientificitat, ofereixen una reflexió fonamental sobre l’univers i l’ésser humà, les seves relacions recíproques i la seva relació amb Déu.
Déu crea l’ésser humà: l’home i la dona. Així doncs, l’ésser humà ha estat volgut i creat per Déu sexualment diferenciat; d’aquí ve la perfecta igualtat i la idèntica dignitat que existeix entre l’home i la dona. Són a semblança de Déu, és a dir, són el reflex de Déu en el món.
La tasca de l’ésser humà és, doncs, exercir aquest domini sense oblidar mai que és imatge de Déu, pertany a la terra i és una criatura dependent del Creador.
A un cert punt, Déu contempla la creació de l’ésser humà i la reté incompleta a causa de la soledat que pateix. De fet, l’ésser humà no ha estat creat per a la soledat sinó per a la relació, per comunicar-se, per compartir. I vet aquí que Déu li ofereix l’oportunitat de descobrir l’alteritat.
Solament en l’alteritat la persona manifesta la pròpia humanitat en plenitud.
Acceptar l’altre és acceptar la diversitat, i només qui accepta la diversitat és capaç de construir unitat. La creació de l’home i la dona és, per tant, el moment culminant de la creació, un perfeccionament de l’obra creadora de Déu, una revelació divina a la humanitat.
Extret de: Núria Calduch-Benages
