És un matrimoni cristià molt compromès. Ella té un càrrec important en una institució vinculada a l’Església. Fa anys varen comprovar que no podien tenir fills i varen decidir adoptar. Els amics els deien que el costaria molt aconseguir un fill adoptat, i ells contestaven que creien que no els costaria gaire. Efectivament, no els va costar. I no va ser perquè ella es beneficiés del privilegi de tenir un càrrec, sinó perquè ho van fer d’una manera ben diferent a com ho fan la majoria de parelles en aquesta situació.
L’habitual és assegurar-se que el nen estigui sa, que no tingui problemes seriosos, que acompleixi uns requisits mínims. Ells ho varen fer a l’inrevés. Varen demanar un nen que fos realment necessitat, un nen que tingués dificultats per ser acceptat, que ningú no el volés. Tal com preveien, els varen oferir sense gaire espera un infant amb problemes físics i psíquics. El varen acceptar, el varen acollir i fa anys que està creixent amb ells, feliç de sentir-se estimat.
Com a cristià, em sento molt interpel·lat en conèixer històries com aquesta. Per una banda, m’inquieta perquè fa que m’adoni de fins a quin punt és limitat el meu amor quan em penso que estimo. Però alhora conèixer-les m’ajuda, perquè em recorda que l’amor no és una cosa que es té o no es té, sinó un horitzó envers el que caminem. Mai no hem arribat prou lluny en el camí envers aquest horitzó, mai no podem dir que estimem prou.
En qualsevol cas, el que se’ns demana com a cristians no és que superem als altres en amor, sinó que ens superem contínuament a nosaltres mateixos. El que m’ajuda en aquesta situació de repte constant és la convicció que Jesús és a l’horitzó com a model suprem de capacitat d’estimar, però alhora és al meu costat fent camí amb mi.
L’habitual és assegurar-se que el nen estigui sa, que no tingui problemes seriosos, que acompleixi uns requisits mínims. Ells ho varen fer a l’inrevés. Varen demanar un nen que fos realment necessitat, un nen que tingués dificultats per ser acceptat, que ningú no el volés. Tal com preveien, els varen oferir sense gaire espera un infant amb problemes físics i psíquics. El varen acceptar, el varen acollir i fa anys que està creixent amb ells, feliç de sentir-se estimat.
Com a cristià, em sento molt interpel·lat en conèixer històries com aquesta. Per una banda, m’inquieta perquè fa que m’adoni de fins a quin punt és limitat el meu amor quan em penso que estimo. Però alhora conèixer-les m’ajuda, perquè em recorda que l’amor no és una cosa que es té o no es té, sinó un horitzó envers el que caminem. Mai no hem arribat prou lluny en el camí envers aquest horitzó, mai no podem dir que estimem prou.
En qualsevol cas, el que se’ns demana com a cristians no és que superem als altres en amor, sinó que ens superem contínuament a nosaltres mateixos. El que m’ajuda en aquesta situació de repte constant és la convicció que Jesús és a l’horitzó com a model suprem de capacitat d’estimar, però alhora és al meu costat fent camí amb mi.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada