dissabte, 26 de maig del 2018

Elogi del dubte

Joan Ferrés Prats

La Inquisició és un dels episodis més tèrbols de la historia de l’Església. En el segle XIV el Directorium Inquisitorium, publicat per la Santa Inquisició, regulava els principis pels que s’havien de regir els suplicis, i el més important era: “Es torturarà l’acusat que vacil·li en les seves respostes”. És el reflex d’una etapa de l’Església en la que es considerava que el dubte era el contrari de la fe. Si dubtes, és que no creus prou fermament (i mereixes tortura).

Des del filòsof Descartes sabem que la ciència progressa precisament gràcies al dubte metòdic. És dubtant de tot el que creiem com ens obliguem a posar-ho a prova i així progressem en la recerca de la veritat.


En canvi, el fet de dubtar com a creient sembla sinònim de tenir una fe feble, insegura. No és pas així si ens fixem en el cas de Job, queixant-se desesperat a Déu, si recordem les nits obscures dels grans místics o si ens emmirallem en l’exemple de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Mt 27, 46). Els grans creients, començant pel propi Jesús, dubten. El dubte forma part de l’experiència del creient. És precisament el dubte de Jesús el que dóna sentit i valor al seu “Faci’s, però, la vostra voluntat” (Lc 11, 10). O al seu “A les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc 23, 46).

Dubtar i creure són les dues cares d’una mateixa moneda. L’una no es pot entendre sense l’altra. Potser per això l’escriptor anglès Gilbert K. Chesterton va dir que “una fe sense dubte és una fe dubtosa”. És veritat que el dubte pot portar a la negació de Déu, però també ho és que el dubte  és el pas previ i inevitable per a l’afirmació i l’abandó en Ell. El dubte purifica de les falses seguretats, de la creença en falsos déus que donen una seguretat enganyosa.

Joan Ferrés Prats

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall