L’escriptor i dramaturg irlandès Oscar Wilde va dir que el camí de la paradoxa (de la contradicció aparent) és el camí de la veritat. M’encanta la frase perquè m’encanten les paradoxes. I segurament això m’ajuda en el camí de la fe, perquè la paradoxa és al nucli mateix de la fe cristiana.
A la festa de Nadal els creients celebrem la primera gran paradoxa, que Déu es fa home, que l’esperit es fa matèria. A la Pasqua celebrem una altra gran paradoxa, que la vida neix de la mort, que l’alegria neix del dolor. També a la festa de la Pentecosta celebrem una paradoxa, que la força de l’Esperit s’encarna en la feblesa de la carn.
Jesús, en la festa de l’Ascensió ens deia la paradoxa que el qui creu i és batejat se salvarà, és a dir, que els creients trobarem la plenitud de la nostra vida en la força que ens ve de dalt. Però alhora veiem que la missió dels que creuen és anar per tot el món anunciant la bona nova i acompanyant l’anunci amb senyals d’ajut als més necessitats. En definitiva, que hem d’aprendre a mirar cap amunt... i a deixar de mirar cap amunt.
Avui, amb motiu de la celebració litúrgica de la segona Pasqua, torna el mateix esquema. I és que en aquesta festa Déu ha volgut que l’esperit es manifestés a través de la matèria, ha volgut representar la presencia de l’Esperit a través d’elements materials com el foc i el vent.
La paradoxa va encara més lluny, perquè a la Pentecosta celebrem la força creadora de Déu a través d’uns signes amb una gran força destructiva. El foc i el vent, que tenen una gran presència en la creació de vida, són també sovint la causa del dolor i de la mort.
Vull creure que amb l’elecció d’aquests signes paradoxals Déu ens vol ajudar a entendre i a viure alguna cosa. Potser és el fet que la segona Pasqua, la de la Pentecosta, és molt més a prop de la primera del que ens pensem.
En la primera Pasqua, la de Resurrecció, celebrem un do de Déu: el fet que el dolor es converteix en alegria, que la mort es converteix en vida. A la segona, la de Pentecosta, celebrem un altre do de Déu: que la por es converteix en atreviment, la covardia en valentia, el tancament en obertura.
Només si rebem l’Esperit en el nostre interior, els cristians serem capaços de superar el nostre egoisme, el nostre tancament, donaren testimoni de la nostra fe vencent les pors que de vegades ens impedeixen fer-ho, i acompanyarem el nostre testimoni amb signes com l’ajut als altres, sobretot als més necessitats.
A la festa de Nadal els creients celebrem la primera gran paradoxa, que Déu es fa home, que l’esperit es fa matèria. A la Pasqua celebrem una altra gran paradoxa, que la vida neix de la mort, que l’alegria neix del dolor. També a la festa de la Pentecosta celebrem una paradoxa, que la força de l’Esperit s’encarna en la feblesa de la carn.
Jesús, en la festa de l’Ascensió ens deia la paradoxa que el qui creu i és batejat se salvarà, és a dir, que els creients trobarem la plenitud de la nostra vida en la força que ens ve de dalt. Però alhora veiem que la missió dels que creuen és anar per tot el món anunciant la bona nova i acompanyant l’anunci amb senyals d’ajut als més necessitats. En definitiva, que hem d’aprendre a mirar cap amunt... i a deixar de mirar cap amunt.
Avui, amb motiu de la celebració litúrgica de la segona Pasqua, torna el mateix esquema. I és que en aquesta festa Déu ha volgut que l’esperit es manifestés a través de la matèria, ha volgut representar la presencia de l’Esperit a través d’elements materials com el foc i el vent.
La paradoxa va encara més lluny, perquè a la Pentecosta celebrem la força creadora de Déu a través d’uns signes amb una gran força destructiva. El foc i el vent, que tenen una gran presència en la creació de vida, són també sovint la causa del dolor i de la mort.
Vull creure que amb l’elecció d’aquests signes paradoxals Déu ens vol ajudar a entendre i a viure alguna cosa. Potser és el fet que la segona Pasqua, la de la Pentecosta, és molt més a prop de la primera del que ens pensem.
En la primera Pasqua, la de Resurrecció, celebrem un do de Déu: el fet que el dolor es converteix en alegria, que la mort es converteix en vida. A la segona, la de Pentecosta, celebrem un altre do de Déu: que la por es converteix en atreviment, la covardia en valentia, el tancament en obertura.
Només si rebem l’Esperit en el nostre interior, els cristians serem capaços de superar el nostre egoisme, el nostre tancament, donaren testimoni de la nostra fe vencent les pors que de vegades ens impedeixen fer-ho, i acompanyarem el nostre testimoni amb signes com l’ajut als altres, sobretot als més necessitats.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada