divendres, 12 de gener del 2018

L'experiència cristiana com a vocació

Joan Ferrés Prats

Em sedueixen d’una manera especial les lectures de l’Eucaristia d’aquest cap de setmana, de la mateixa manera que sempre m’ha seduït conèixer el que hi ha a l’origen de qualsevol gesta humana, individual o col·lectiva: un poble que lluita per la seva llibertat, un esportista que vol superar un rècord, un home o una dona decidits a obrir-se camí en el món de l’art, unes persones que es volen estimar malgrat les dificultats socials o econòmiques...


Són exemples de reptes, de fites, de desafiaments, i tots tenen un factor comú en el seu origen: les persones que s’imposen aquestes fites comencen sempre fent un descobriment, veient una llum, sentint una veu interior en forma de crida, d’interpel·lació, de repte, experimentant de sobte que la seva vida no tindrà sentit si no assoleixen aquella fita, si no responen a aquella crida.

És el cas de Samuel en la primera lectura, i també el dels primers deixebles a l’Evangeli. Uns deixebles senten la crida en veure personalment Jesús, uns altres en sentir-ne parlar a un testimoni, Joan. Ara sabem que la seva vida dedicada íntegrament a Jesús no es pot entendre sense aquella primera experiència de descobriment, de crida.

Avui hi ha tant de soroll a les nostres vides que és més difícil que mai sentir-se cridat. I no em refereixo només al soroll extern. També, i sobretot, a l’intern. I això és greu, perquè no hi ha cap vida intensa sense vocació, una paraula que prové del llatí, vocare, que significa cridar.

Després de meditar aquestes lectures estic convençut que la meva fe serà molt més intensa com més cridat em senti i com més sovint actualitzi a la meva vida l’experiència de sentir-me cridat.

Joan Ferrés Prats

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall