Diu que dos homes havien compartit la presó durant molt i molt de temps. La seva experiència havia estat dura: no només havien estat condemnats de manera injusta, sinó que a la presó havien rebut tota mena de maltractaments i humiliacions. Anys després d’haver estat alliberats, es van tornar a trobar de manera casual.
Un d'ells li va preguntar a l'altre:
- Alguna vegada te’n recordes dels carcellers?
- No! Gràcies a Déu, ho vaig oblidar tot -va contestar -.I tu?
- Jo continuo odiant-los amb totes les meves forces cada dia de la meva vida -va respondre l'altre.
El seu amic el va mirar uns instants fixament i li va dir:
- Ho sento per tu. Si és així, vol dir que encara et tenen pres.
Fins aquí el conte. La lliçó és clara. Pensem en l'amor i en l'odi com a sentiments que tenen a veure amb les altres persones. Considerem que hi ha unes persones que mereixen ser estimades i unes altres que s'han guanyat a pols el dret a ser odiades, i no ens adonem que les primeres víctimes dels sentiments de l'amor i de l'odi som nosaltres mateixos.
Estimant, ens estimem. No només ajudem a créixer als altres, sinó que alhora creixem també nosaltres com a persones. En canvi, odiant ens odiem. Fem mal als altres, però alhora ens destruïm a nosaltres mateixos, ens empobrim com a persones.
El pitjor és que sempre trobarem tants arguments com vulguem per justificar la nostra ira, els nostres sentiments negatius, el nostre odi envers determinades persones. Paradoxalment, doncs, la raó ens pot ajudar a justificar una actitud que no fa altra cosa que destruir-nos. La raó hauria d’estar al servei d’una força superior, al servei de l’amor. L’amor a Déu, als altres i a nosaltres mateixos són tres forces que coincideixen, que conflueixen.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada