Sempre m'ha resultat sorprenent la celebració litúrgica del Diumenge de Rams, en el sentit que en començar-la llegim l’episodi evangèlic en el que la gent aclama Jesús com a rei dels jueus i, al cap d’uns minuts, llegim els episodis de la passió, en els que la gent demana la seva mort. Per una banda, el poble d’Israel victorejant Jesús: «Hosanna al Fill de David!». Per altra, només quatre dies més tard, el poble d’Israel cridant: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!».
M’interpel·la molt aquesta contradicció i em fa pensar en les meves contradiccions com a creient. Les contradiccions de l’Evangeli i les meves em recorden aquell vers del poeta nord-americà Walt Whitman: «Sóc vast. Continc multituds». Es a dir, dintre meu hi ha moltes persones. Em sento interiorment dividit, escindit. Sento dins meu forces diverses, de vegades oposades.
A les pròpies Escriptures trobem reflectides aquestes contradiccions. Sant Pau deia que de vegades no feia el bé que desitjava, sinó el mal que no desitjava. I quan Jesús va preguntar als apòstols si també ells el volien deixar, sant Pere va contestar: “Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna”, però després el va negar, i ho va fer fins a tres vegades.
La litúrgia del Diumenge de Rams ens reflecteix en les nostres contradiccions, perquè fins i tot si pensem que els que aclamaven Jesús el dia dels Rams eren diferents dels que el Divendres Sant demanaven que el crucifiquessin, llavors ens hem de preguntar: On eren els primers el Divendres Sant? Si el Divendres callaven atemorits davant les acusacions dels altres, és que se n’estaven fent còmplices. També ells estaven negant Jesús d’alguna manera.
El bé i el mal no estan repartits per separat entre les persones bones i les dolentes, sinó que estan barrejats junts dins de cadascú de nosaltres. Jo també cridava tant el Diumenge de Rams com el Divendres Sant. Jo també estic representat en Pere i en Pau.
Per això necessito celebrar la Pasqua, perquè necessito ser salvat..
M’interpel·la molt aquesta contradicció i em fa pensar en les meves contradiccions com a creient. Les contradiccions de l’Evangeli i les meves em recorden aquell vers del poeta nord-americà Walt Whitman: «Sóc vast. Continc multituds». Es a dir, dintre meu hi ha moltes persones. Em sento interiorment dividit, escindit. Sento dins meu forces diverses, de vegades oposades.
A les pròpies Escriptures trobem reflectides aquestes contradiccions. Sant Pau deia que de vegades no feia el bé que desitjava, sinó el mal que no desitjava. I quan Jesús va preguntar als apòstols si també ells el volien deixar, sant Pere va contestar: “Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna”, però després el va negar, i ho va fer fins a tres vegades.
La litúrgia del Diumenge de Rams ens reflecteix en les nostres contradiccions, perquè fins i tot si pensem que els que aclamaven Jesús el dia dels Rams eren diferents dels que el Divendres Sant demanaven que el crucifiquessin, llavors ens hem de preguntar: On eren els primers el Divendres Sant? Si el Divendres callaven atemorits davant les acusacions dels altres, és que se n’estaven fent còmplices. També ells estaven negant Jesús d’alguna manera.
El bé i el mal no estan repartits per separat entre les persones bones i les dolentes, sinó que estan barrejats junts dins de cadascú de nosaltres. Jo també cridava tant el Diumenge de Rams com el Divendres Sant. Jo també estic representat en Pere i en Pau.
Per això necessito celebrar la Pasqua, perquè necessito ser salvat..
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada