El Camí

Al final de l’últim sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells. La sortida precipitada de Judes, l’anunci que Pere el negarà molt aviat, les paraules de Jesús parlant de la seva propera partida, els ha deixat a tots desconcertats i abatuts. Què en serà d’ells?

Jesús capta la seva tristesa i la seva torbació. El seu cor es commou. Oblidant-se de si mateix i del que l’espera, Jesús mira d’animar-los: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi». Més tard, en el curs de la conversa, Jesús els fa aquesta confessió: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi». No hem d’oblidar-ho mai.

«Jo sóc el camí»
El problema de molts no és que visquin extraviats o desencaminats. Senzillament viuen sense camí, perduts en una mena de laberint: caminant i desfent els mil camins que, des de fora, els van indicant les consignes i les modes del moment.

¿I què pot fer un home o una dona quan es troba sense camí? A qui es pot adreçar? On pot acudir? El que camina seguint els passos de Jesús podrà continuar trobant-se amb problemes i dificultats, però està en el camí encertat que condueix al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.

«Jo sóc la veritat»
Aquestes paraules contenen una invitació escandalosa a les oïdes modernes. I, no obstant, també avui hem d’escoltar Jesús. No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de la ciència no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no es deixa atrapar per les anàlisis més sofisticades. L’ésser humà ha de viure davant el misteri últim de la seva existència.

Jesús es presenta com a camí que condueix i s’acosta a aquest Misteri últim. Déu no s’imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respectuosa. Jesús és el camí que ens pot conduir a confiar en la seva bondat.

«Jo sóc la vida»
Jesús pot anar transformant la nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un llegat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del més profund del nostre ésser, infon en nosaltres un germen de vida nova.

Aquesta acció de Jesús en nosaltres es produeix gairebé sempre de forma discreta i callada. El mateix creient només n’intueix una presència imperceptible. A vegades, però, ens envaeix la certesa, l’alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, fins i tot la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat