Bisbe de Lugo i arquebisbe de Tarragona.
Petit esbós biogràfic d'un geltrunenc il·lustre en el tercer centenari del seu naixement.
Aquest diumenge 3 de juny de 2018, que enguany s'escau en la festivitat del Corpus Christi, es commemora el 300 aniversari del naixement de Francesc Armanyà i Font, geltrunenc il·lustre que, des de la seva condició de frare de l'orde dels Agustins, fou nomenat Bisbe de Lugo i més tard Arquebisbe de Tarragona. És per aquest motiu que fem aquest petit esbós biogràfic, centrant-nos especialment en la relació familiar amb la parròquia de Santa Maria de la Geltrú.
A finals de segle XVII el jove patró mariner Francesc Armanya i Vilallonga, fill de Josep Armanyà, comerciant de Barcelona i de Maria Anna Vilallonga, es va casar amb Rosa Font i Valades, nascuda a Blanes el 10 de desembre de 1679, única filla del patró mariner Joan Font i de Mariagna Valades. El casament segurament va ser a la parròquia de Santa Maria de la Geltrú cap a l'any 1697 o 1698. Els primers anys el matrimoni habitava a la fassina de Pau Feu, destil·leria situada al Camí Nou, més tard conegut com a camí de la Fassina, on s'havia establert la família Font. Allà hi va néixer la primera filla, Maria Àngela, el mes de juny de 1699. Malauradament, com passava massa sovint, aquesta nena va morir amb només quatre anys.
A principis del nou segle els Armanyà Font es van traslladar a una casa, avui derruïda, que existia a l'actual plaça Font i Gumà, la vivenda central de les tres que ocupaven aquell espai. Els tres primers fills que van néixer en el nou domicili van arribar a adults: Eulàlia (1701) es va casar amb l'escultor Bartomeu Soler; Josep (1705) va ser religiós dominic; i Mª Rosa (1707) es va casar em el mariner geltrunenc Francesc Miró Maymó.
Eren uns anys marcats pels esdeveniments de la Guerra de Successió, i el patró Francesc Armanyà va ser requerit per prestar els seus serveis, fent un viatge amb el seu llagut a Gibraltar la primavera de 1706 per portar un plec de sa Magestat a la armada dels aliats.
Tres fills més van néixer en aquells anys convulsos: Maria Anna (1709), Francesc (1711), que no arribà a un any de vida, i Pau (1713) que seria mariner com el seu pare i es casaria amb Mariàngela Aubanell, amb una llarga descendència que ha arribat als nostres dies. La petita Maria Anna ja tenia cinc anys quan emmalaltí en uns dies que la vila estava envaïda de soldats, patia saquejos i moltes cases eren destruïdes pel foc. L'òbit de la nena es produí el 3 de juny de 1714, i segons diu el registre de defunció “fou enterrada a la tarde sens missa y se li ha de dir”. Tal com va passar amb altres difunts d’aquells dies, l’enterrament fou ràpid i sens pompa per causa de l'excepcional situació de la vila.
Just quatre anys després, el 3 de juny de 1718 naixia el novè fill del matrimoni, Francesc Armanyà i Font, que després de professar en l’orde dels Agustins va arribar a ser Bisbe de Lugo i Arquebisbe de Tarragona.
Abans però, havia nascut Mariano (1715) que també fou religiós Agustí. I encara naixerien dues filles més: Maria (1722), morta un any deprès, i Margarida (1724) que ingressà en l'orde de les Nobles Senyores de Sant Joan de Jerusalem.
Després d'iniciar-se en els estudis a la seva vila natal, als onze anys Francesc va ser enviat a l'internat que els Dominics tenien a Tremp, on el seu germà Josep hi acabava de ser destinat com a professor. Allà perfeccionà el llatí i aprengué ciències filosòfiques, retornant a la Geltrú dos anys després amb el títol de batxiller. I segurament també allà va descobrir la seva vocació religiosa. Tanmateix, enlloc d'ingressar en l'orde dominicana com el seu germà gran, va escollir el Convent de Sant Agustí de Barcelona, potser pel coneixement que tenia d'aquest orde, que era la dels frares que hi havia establerts al veí convent de Solers.
Juntament amb el seu germà Mariano inicià el noviciat, i dos anys després, el 4 de juny de 1734, als setze anys i un dia, el mínim d'edat reglamentaria establerta, feu la professió solemne, i deu anys després va ser ordenar prevere. En aquests anys l'orde li havia anat confiant diverses responsabilitats en el camp de l'ensenyament de novicis. També va ser en aquells anys, el 26 de desembre de 1737, que morí la seva mare, Rosa Font Valades, i va ser enterrada a la tomba comuna de l'església de Santa Maria de la Geltrú.
L'any 1752 va ser nomenat prior de convent de Sant Agustí de Barcelona, i quatre anys després es va produir l'òbit del seu pare. Francesc Armanyà i Vilallonga morí el 26 de juliol de 1756 a la casa que habitava a la Platja del Mar. Feia uns anys que havia canviat la residència geltrunenca per un habitatge prop del mar, en la demarcació parroquial vilanovina. Va ser enterrat davant l'altar de la Mare de Déu del Roser de l'església parroquial Sant Antoni Abat de Vilanova.
Francesc Armanyà, religiós, l'any 1758 va ser nomenat amb el càrrec de Provincial dels convents d'Aragó, Catalunya, València, Mallorca i Menorca, càrrec que va ocupar durant tres anys fins esdevenir l'any 1761 Prefecte Provincial d'estudis. Els anys següents els va dedicar principalment a la reforma total dels estudis eclesiàstics, fins que un decret real datat a 22 de març de 1768 el nomenava Bisbe de Lugo. En aquesta diòcesi exercí el càrrec episcopal per un llarg període de gairebé disset anys, deixant un gran record principalment entre els més desfavorits. Quan el mes de desembre de 1784 es preparava per deixar les terres galleges per anar a la costa mediterrània on havia d'ocupar la dignitat d'Arquebisbe de Tarragona, es van fer grans festes populars en el seu honor, i fins i tot l'Ajuntament de la capital va anunciar que facilitaria als gremis de la ciutat las gaitas de viento que necesiten, per tal que el poguessin acomiadar amb tota propietat. Actualment un carrer del centre d'aquella capital gallega el recorda amb el seu nom.
En el llarg viatge que el portà fins a la seu episcopal de Tarragona, Armanyà va passar per la seva vila natal, on feu una estada de quatre dies. El 21 de juny de 1785 va arribar a Vilanova i la Geltrú i, convidat per la família Papiol, es va estatjar a la casa que habitaven a la Plaça Major. En aquests dies, a més de visitar la tomba del seu pare a l'església de Sant Antoni Abat, va administrar el sagrament de la Confirmació en una cerimònia particular a la capella de la casa on residia, a tres néts de la seva germana Rosa, que van ser apadrinats per D. Francesc de Papiol, i un besnét de la seva germana Eulàlia. Aquest, de nom Josep Parellada i Soler, fou pare del Dr. Isidre Parellada i Torrents, que es distingí per la seva abnegada actuació en l'epidèmia de còlera de 1854, essent-ne la darrera víctima.
El 25 de juny de 1785 el Rd. P. Francesc Armanyà i Font, Arquebisbe de Tarragona, va arribar a aquesta capital per romandre-hi fins la seva mort, el 4 de maig de 1803. No va deixar mai de preocupar-se pels més necessitats, i va ser l'artífex de l'arribada de l'aigua potable a les fonts tarragonines. Lector de Filosofia i Teologia, als dinou anys podia competir amb els més savis del seu temps, s'ha escrit. Eminent il·lustrat, abans de complir els trenta anys havia ingressat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Francesc Armanyà excel·lí sobre tot en la caritat i en el lliurament a la missió pastoral, que en la seva llarga vida prodigà a Lugo i Tarragona. I amb aquesta idea va redactar un completíssim Compendi de la Doctrina Cristiana en llengua catalana, perquè pogués ser entesa amb tota facilitat, obra pòstuma que va veure la llum l'any 1817, quan es publicà a Barcelona.
L'any 1861 el consistori vilanoví presidit per Teodor Creus i Coromines dedicà una font monumental, projectada per l'arquitecte Francesc de P. del Villar, al docte arquebisbe geltrunenc, situada a la plaça del Pou, element que s'ha mantingut fins els nostres dies vergonyosament malmès.
L'historiador Antoni de Bofarull i de Brocà qualificà l'arquebisbe com el més il·lustre vilanoví poc temps abans de l'erecció de la seva estàtua a l'entrada de la Biblioteca Museu Balaguer l'any 1886. El segon centenari del docte prelat fou commemorat pels seu convilatans en una làpida dibuixada per l'arquitecte J.F. Ràfols, que es col·locà al mur al costat del baptisteri de la parroquial de Santa Maria de la Geltrú, on encara hi roman i es pot llegir.
I tenim també present el seu record en un text que ha travessat segles, on consten unes indulgències que l'Arquebisbe Armanyà concedí per unes pregàries, escrit en el mur al peu de la imatge de Sant Cristòfol que hi ha en una capelleta de la Plaça Lledoners, al cor de la seva Geltrú natal.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada