Aquestes darreres setmanes m’ha vingut al cap moltes vegades una cançó que cantem a l’església durant el temps litúrgic de la Pasqua. És aquella en la que la tornada fa: “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”.
Meditant sobre ella, se m’ha acudit pensar que l’alegria pot ser per als cristians com un test que ens permet mesurar el nivell de la nostra fe. N’hi ha prou amb alguns exemples. Hi hauria indicis que no és la fe el que mou la meva vida si resulta que estic content i, de sobte, perdo l’alegria per un fracàs a la feina. O per un petit contratemps econòmic. O perquè el meu equip esportiu fracassa. O perquè descobreixo que algú ha parlat malament de mi. O perquè...
No es tracta que, com a cristià, totes aquestes situacions de la vida quotidiana o altres de semblants no m’hagin d’afectar gens ni mica, però no haurien de tenir prou pes sobre mi com per robar-me l’alegria.
Fa una setmana havia arribat a aquesta conclusió, però un dubte em va fer trontollar les meves conviccions. Va ser quan vaig pensar en Jesús a Getsemaní o a la creu. ¿No es podria dir que Getsemaní i la creu li van prendre l’alegria a Jesús? Podem mantenir l’alegria en situacions tan extremes de la vida com les que va patir Jesús?
He cercat en un diccionari etimològic i he trobat que el terme “alegre” ve del llatí “alecris”, que significa “viu, animat”. M’ha semblat trobar-hi una bona explicació. La fe és la font de la meva alegria perquè és el que em fa sentir viu, animat, sempre, en totes les situacions. En altres paraules, la fe en Jesús és el que alimenta la meva ànima, la meva vida.
En aquest sentit, com Jesús, fins i tot en les situacions més dures puc pensar que, paradoxalment, l’adversitat és el que em farà créixer, la creu és el que em permetrà estar més viu. Fins i tot en aquestes situacions extremes puc alimentar un fons d’alegria, de vida..
Meditant sobre ella, se m’ha acudit pensar que l’alegria pot ser per als cristians com un test que ens permet mesurar el nivell de la nostra fe. N’hi ha prou amb alguns exemples. Hi hauria indicis que no és la fe el que mou la meva vida si resulta que estic content i, de sobte, perdo l’alegria per un fracàs a la feina. O per un petit contratemps econòmic. O perquè el meu equip esportiu fracassa. O perquè descobreixo que algú ha parlat malament de mi. O perquè...
No es tracta que, com a cristià, totes aquestes situacions de la vida quotidiana o altres de semblants no m’hagin d’afectar gens ni mica, però no haurien de tenir prou pes sobre mi com per robar-me l’alegria.
Fa una setmana havia arribat a aquesta conclusió, però un dubte em va fer trontollar les meves conviccions. Va ser quan vaig pensar en Jesús a Getsemaní o a la creu. ¿No es podria dir que Getsemaní i la creu li van prendre l’alegria a Jesús? Podem mantenir l’alegria en situacions tan extremes de la vida com les que va patir Jesús?
He cercat en un diccionari etimològic i he trobat que el terme “alegre” ve del llatí “alecris”, que significa “viu, animat”. M’ha semblat trobar-hi una bona explicació. La fe és la font de la meva alegria perquè és el que em fa sentir viu, animat, sempre, en totes les situacions. En altres paraules, la fe en Jesús és el que alimenta la meva ànima, la meva vida.
En aquest sentit, com Jesús, fins i tot en les situacions més dures puc pensar que, paradoxalment, l’adversitat és el que em farà créixer, la creu és el que em permetrà estar més viu. Fins i tot en aquestes situacions extremes puc alimentar un fons d’alegria, de vida..
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada