dimecres, 14 de febrer del 2018

Missatge del Sant Pare Francesc per la Quaresma 2018

"El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà"

(Mt 24,12)
Estimats germans i germanes,
Un  cop  més  ens  surt  a  l’encontre  la  Pasqua  del  Senyor.  Per  preparar -nos  per  rebre-la,  la  
Providència   de   Déu   ens   ofereix   cada   any   la   Quaresma,   «signe   sacramental   de   la   nostra   conversió», que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida. 

Com  tots  els  anys,  amb  aquest  missatge  desitjo  ajudar  tota  l’Església a  viure  amb  goig  i  amb  veritat  aquest  temps  de  gràcia;  i  ho  faig  inspirant-me  en  una  expressió  de  Jesús  en  l’Evangeli  de  Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12). 

Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat en Jerusalem, en  la  muntanya  de  les  Oliveres,  precisament  allí  on  començarà  la  passió  del  Senyor.  Jesús,  responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la que podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins a amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.

Els falsos profetes

Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?

Són com «encantadors de serps», o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones  i  dur-les  on  ells  volen.  Quants  fills  de  Déu  es  deixen  fascinar  per  les  seduccions  d’un plaer momentani, al qual se’l confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen encantats per la il· lusió  dels  diners,  que  els  fa  en  realitat  esclaus  del  lucre  o  d’interessos  mesquins.  Quants  viuen  pensant que es valen per si mateixos i cauen presos de la soledat.

Uns  altres  falsos  profetes  són  aquells  «xarlatans»  que  ofereixen  solucions  senzilles  i  immediates  per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls  ofereix  el  fals  remei  de  la  droga,  d’unes  relacions  d’«usar i  llençar»,  de  guanys  fàcils  però  deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la que les relacions semblen  més  senzilles  i  ràpides  però  que  després  resulten  dramàticament  sense  sentit.  Aquests  estafadors  no  només  ofereixen  coses  sense  valor  sinó  que  treuen  el  que  és  més  valuós,  com  la  dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les  nostres  qualitats..., fent-nos  caure  en  el  ridícul;  i  el  ridícul  no  té  marxa  enrere.  No  és  una  sorpresa:  des  de  sempre  el  dimoni,  que  és  «mentider  i  pare  de  la  mentida»  (Jn  8,44),  presenta  el  mal  com  a  bé  i  el  que  és  fals  com  a  veritable,  per  confondre  el  cor  de  l’home.  Cadascú  de  nosaltres,  per  tant,  està  cridat  a  discernir  i  examinar  en  el  seu  cor  si  se  sent  amenaçat  per  les  mentides  d’aquests  falsos  profetes.  Hem  d’aprendre  a  no  quedar-nos  en  un  nivell  immediat,  superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen al nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.

Un cor fred

Dante Alighieri, en la seva descripció de l’infern, s’imagina el diable assegut en un tro de gel; la seva  llar  és  el  gel  de  l’amor  extingit.  Preguntem-nos  aleshores:  com  es  refreda  en  nosaltres  la  caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?

Allò  que  apaga  la  caritat  abans  que  res  és  l’avidesa  pels  diners,  «arrel  de  tots  els  mals»  (1Tm 6,10), a  la  qual  li  segueix  el  rebuig  de  Déu  i,  per  tant,  el  no  voler  buscar  consol  en  ell,  preferint  quedar-nos  amb  la  nostra  desolació  abans  que  sentir-nos  confortats  per  la  seva  Paraula  i  els  seus  Sagraments.  Tot  això  es  transforma  en  violència  que  es  dirigeix  contra  aquells  que  considerem  una  amenaça  per  a  les  nostres  «certeses»:  el  nen  per  néixer,  l’ancià  malalt,  l’hoste  de  pas,  l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.

També  la  creació  és  un  testimoni  silenciós  d’aquest  refredament  de  la  caritat:  la  terra  està  enverinada   a   causa   de   les   deixalles   llançades   per   negligència   i   interès;   els   mars,   també   contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forç
ades; els  cels  –que  en  el  designi  de  Déu  canten  la  seva  glòria-  es  veuen  solcats  per  màquines  que  fan  ploure instruments de mort.

L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig  intentar  descriure  els  senyals  més  evidents  d’aquesta  falta  d’amor.  Aquests  són:  l’accídia  egoista,  el  pessimisme  estèril,  la  temptació  d’aïllar-se  i  entaular  contínues  guerres  fratricides,  la  mentalitat  mundana  que  indueix  a  ocupar
-se  només  del  que  és  aparent,  disminuint  d’aquesta manera l’entusiasme missioner.


Què podem fer?

Si veiem dins de nosaltres i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.

El  fet  de  dedicar  més  temps  a  la  pregària  fa  que  el  nostre  cor  descobreixi  les  mentides  secretes  amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos, per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.

L’exercici  de  l’almoina  ens  allibera  de  l’avidesa  i  ens  ajuda  a  descobrir  que  l’altre  és  el  meu  germà: el que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que  seguíssim  l’exemple  dels  Apòstols  i  veiéssim  en  la  possibilitat  de  compartir  els  nostres  béns  amb  els  altres  un  testimoni  concret  que  vivim  en  l’Església.  A  aquest  propòsit  faig  meva  l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col· lecta 
per a la comunitat de  Jerusalem:  «convé  que  dugueu  a  terme  la  col· lecta»  (2Co  8,10).  Això  val  especialment  en  la  Quaresma,  un  temps  en  el  que  molts  organismes  realitzen  col· lectes  a  favor  d’esglésies  i  poblacions   que   passen   per   dificultats.   I   com voldria que   també   en   les   nostres   relacions   quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu vers els seus  fills;  i  si  ell  avui  se  serveix  de  mi  per  ajudar  un  germà,  no  proveirà  també  demà  les  meves  necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?

El dejuni , per últim, debilita la nostra violència, ens desarma, i constitueix una important ocasió per a créixer. D’una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; d’altra banda, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.

Voldria  que  la  meva  veu  traspassés  les  fronteres  de  l’Església  Catòlica,  perquè  arribés  a  tots  
vosaltres,  homes  i  dones de  bona  voluntat,  disposats  a  escoltar  Déu.  Si  us  sentiu  afligits  com  nosaltres,  perquè  en  el  món  s’estén  la  iniquitat,  si  us  preocupa  la  fredor  que  paralitza  el  cor  i  les  obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com ajuda per als nostres germans.

El foc de la Pasqua 

Convido  especialment  els  membres  de  l’Església  a  emprendre  amb  zel  el  camí  de  la  Quaresma,  sostinguts  per  l’almoina,  el  dejuni  i  la  pregària.  Si  en  molts  cors  a  vegades  fa  la  sensació  que  la  caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.

Una  ocasió  propícia  serà  la  iniciativa  «24  hores  per  al  Senyor»,  que  aquest  any  ens  convida  
novament a celebrar el Sagrament de la Reconciliació en un context d’adoració eucarística. 
L’any2018  tindrà  lloc  el  divendres  9  i  el  dissabte  10  de  març,  inspirant-se  en  les  paraules  del  Salm  130,4: «És  molt  vostre  perdonar».  A  cada  diòcesi,  almenys  una  església  romandrà  oberta  durant  24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.

La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou»  a  poc  a  poc  esvairà la  foscor  i  il· luminarà  l’assemblea  litúrgica.  «Que  la  llum  de  Crist,  ressuscitat  i  gloriós,  dissipi  les  tenebres  del  nostre  cor  i  del  nostre  esperit»,  perquè  tots  puguem  viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cortornarà a abrusar
-se de fe, esperança i caritat.

Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi. 
Francesc
Vaticà, 1 de novembre de 2017 
Solemnitat de Tots Sants

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall