Feliç tu que has cregut

DIUMENGE 4art D’ADVENT

23 de desembre 2018

Fem una reflexió sobre l’esperança cristiana. «Oh cel, deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols...» És l’antífona d’introducció a la litúrgia del 4art diumenge d’Advent. Llegim en aquesta poètica pregària d’Isaïes l’esperança i el desig de tota la humanitat, de tota la història i de tot arreu, especialment dels sofrents. Els homes desitgem i esperem; al fons és desig de felicitat i de vida, però sovint ho concretem en banalitats, fins i tot en mesquineses i inhumanitats. Els cristians creiem que tot, en la seva arrel, és desig de Déu. Més encara, Déu ha posat en el cor humà aquesta set que no s’apaga; és la set de la vida veritable, que és Ell mateix.

Aquest és el gran missatge cristià: Déu ha dit «sí» a l’esperança humana; el seu «sí» és Jesús, el Senyor. «Els qui per l’anunci de l’àngel hem conegut l’Encarnació del vostre Fill...». A la llum del misteri de Jesús entenem el sentit últim de tots els febles desigs que omplen el cor humà. Per a la fe cristiana, l’actitud humana més madura, també avui, no és l’entusiasme ingenu, ni l’escepticisme decebut, ni el cinisme; és el clima de l’Advent cristià: l’esperança segura i ferma de la fidelitat de Déu davant els nostres desigs de Vida, que Ell ha realitzat en el Fill, Jesucrist. Això porta a un altre aspecte central de l’esperança cristiana: la realització de Déu no té quasi bé res a veure amb les nostres expectatives més espontànies; és Jesús de Natzaret, fill de Maria, que va viure senzill i pobre, va morir i va ressuscitar. El camí de Déu respon veritablement a l’expectació humana, però corregeix i denuncia la mesquinesa dels nostres desigs. Jesús, Fill de Déu, revela l’home als homes. «A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist» (segona lectura). La veritable salvació, la que acompleix realment l’esperança humana, és alliberar de l’egoisme, de l’afany insensat de domini i de venjança, de la por a la mort, fer homes nous en l’Esperit. Ell va ser el primer, per la seva mort i resurrecció. 

La imatge de Maria, jove, i Elisabet, ja gran, portant els fills a les seves entranyes, fent-se l’abraçada de salutació és una de les més entranyables de la nostra tradició cristiana. Elisabet representa l’Antic Testament, a punt de donar a llum Joan, l’últim dels profetes antics. I representa tota la humanitat, que exclama admirada: «¿Qui soc jo perquè vingueu a visitar-me?». ¿Qui som nosaltres perquè el mateix Fill de Déu vingui a casa nostra a viure la nostra vida segons l’Esperit de Déu? Podríem dir que el pas de l’Antic al Nou Testament es presenta com un contrast viu, l’escena evangèlica el presenta com un acte amable d’homenatge del món antic al món nou que comença.

«Feliç tu que has cregut! Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà». Maria comença el nou camí de Jesús; no fet de pertinença a un poble que compleix una llei, sinó el camí de la humanitat sencera que creu en l’amor salvador de Déu i va decididament a trobar els seus germans necessitats per fer un món nou de pau, de justícia, d’amor. 

Estem acabant l’Advent. Ha estat una preparació per celebrar la presència salvadora de Déu. El gran misteri de l’amor i de la vida va realitzar-se en Jesús i va portar Maria i Josep a una fidelitat senzilla i forta. Així ha de culminar també el nostre Advent. Cal obrir el cor a la presència renovadora de Déu que ens porta a la vida: «que augmenti en nosaltres la fidelitat al vostre servei».