Ve el qui és més poderós que jo

DIUMENGE 3er D’ADVENT

16 de desembre 2018

Apareix Joan Baptista que ens acompanya cap a Jesús: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc» (Lc 3,10). El baptisme de Joan és un signe de la conversió personal; el de Jesús és un signe del do de l’Esperit que ens renova amb el foc de la vida nova. És el foc de l’amor, de la misericòrdia, del perdó. I al mateix temps és també el foc del judici i de la condemna. «Ja té la pala a les mans per ventar la seva era... la palla la cremarà en el foc que no s’apaga» (Lc 3,10). Aquestes expressions dures poden resultar incòmodes. Fins i tot a vegades hom posa la diferència entre Joan Baptista i Jesús en la distància que hi ha entre la condemna dura de Joan, l’últim dels profetes antics, i l’actitud de perdó i de misericòrdia de Jesús. Però després apareixen en l’Evangeli expressions duríssimes de Jesús. «A aquell que allunya de mi un d’aquests petits... valdria més que el tiressin al mar...» (Mc 9,42); «perquè aquí hi ha més que Jonàs i més que Salomó» (Lc 11,29-32). Qui entén Jesús de manera massa tova és que no ha acabat d’entendre’l. Ell anuncia l’únic camí de la vida, el de l’amor, la pau, la pobresa, la misericòrdia, la justícia, el reconeixement del propi pecat. Qui rebutja aquest camí està perdut. Ell és jutge de vius i de morts. Davant del gran repte de la vida humana veritable, de la manera d’afrontar qüestions tan greus com el tercer món, o la corrupció, o els refugiats, o el respecte als infants i als febles, o la baralla d’una família o d’un grup, Déu ha mostrat en Jesús el camí de l’única vida. Tancar el cor i optar per l’egoisme, la violència, o la venjança, és abocar-se a la perdició. Al fons, les paraules de salvació i les de condemna són dos accents d’un mateix missatge. Jesús a la creu és alhora salvador i jutge.

«La gent preguntava a Joan: què hem de fer». Aquesta pregunta expressa la recerca dels deixebles de Joan, i pot expressar la recerca de tots els temps i de tota la humanitat, potser especialment la perplexitat de la nostra època: Què hem de fer. Diuen els especialistes que avui –la postmodernitat– està de tornada de molts grans projectes que havien mogut la societat: democràcia, justícia, llibertat, drets humans... Són moments de decepció i d’interrogants. Després de tantes experiències, per on hem de tirar. Joan Baptista dona respostes molt simples, que fins i tot sorprenen davant d’una figura tan austera: «Qui tingui dos vestits, que en doni un... No abuseu de la vostra força...» (Lc 3,10). Són obres pròpies d’una actitud neta i generosa. Després, Jesús no va posar exemples com aquests, sinó que va parlar d’una actitud del cor, i per això va utilitzar un llenguatge molt més radical, cosa que també sorprèn en una figura tan amable i acollidora de la gent senzilla: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit» (Lc 6,29); «ven tot el que tens i dona-ho als pobres... després vine i segueix-me» (Lc 18,22). Al fons, però, aquesta actitud tan radical de la qual parla Jesús ha de portar a decisions concretes en el tracte amb els de casa, amb els veïns, al treball, a l’escola, que siguin obertes, generoses, responsables, portades per l’amor i el servei. Després de totes les experiències que vivim, cal tornar a recuperar dia rere dia aquestes actituds evangèliques que ofereixen la seguretat d’un camí realment positiu,

humà, constructor del Regne..