diumenge XXVI de durant l'any
30 de setembre 2018
La defensa de la veritat queda sovint deslegitimada si manca la caritat. És inadmissible pensar que podem reduir i encasellar l’acció de l’Esperit de Jesús a partir dels nostres càlculs i les nostres mires humanes. «El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d’on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l’Esperit», diu Jesús (Jn 3,8).
El deixeble Joan es creu que posseeix tota l’autoritat per poder decidir qui pot formar part del grup de seguidors de Jesús i qui n’ha de restar exclòs, o el que és més greu encara, qui pot emprar i obrar valent-se del nom de Jesús. La resposta del Mestre és contundent: «Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres».
L’amplada de mires de Jesús prové d’un cor enorme i misericordiós. Sabem prou bé que l’elecció dels dotze no es va fer com seleccionaríem el personal que ha de formar part d’una empresa o oficina. Jesús no va demanar mai el currículum vitae als qui havien de formar part del grup dels Apòstols: «Va cridar els que va voler, i ells anaren cap a Jesús».
És ell qui escull amb gratuïtat els deixebles, i no són pas les pròpies capacitats les que fan que hom sigui mereixedor de ser anomenat Apòstol. Aquesta perspectiva és fonamental per comprendre els drets i deures que hom ha de tenir en l’estructura de l’Església, i per fer-ne un ús adequat, amb esperit de servei humil i senzill.
La missió del Apòstols, escollits per Jesús per predicar l’Evangeli i anunciar el Regne de Déu suposa obrir-se a una realitat immensa en la qual Déu va escrivint la seva història de salvació. En aquesta història, els petits, els senzills, els pobres i els necessitats tenen una prioritat als ulls de Crist, i pels quals cal dedicar temps i esforç. La grandesa de la fe consisteix, doncs, no en creure’s superior per una mena de privilegi rebut, com si els que no tinguessin fe fossin inferiors, sinó en viure amb agraïment, no extingint l’Esperit Sant, sinó examinant-ho tot, i retenint el que és bo.
