Sempre m’ha agradat conèixer l’etimologia de les paraules, saber d’on provenen, com van néixer. Això em permet comprendre més bé el sentit profund de les realitats a les que fan referència.
Com a creient, m’ajuda molt saber que la paraula religió prové del llatí, de les paraules re i ligare. Re significa “tornar a”, i ligare “lligar”. Ser una persona religiosa és, doncs, ser una persona que es vol tornar a lligar. Les persones naixem lligades a altres persones –els nostres pares- i necessitem lligams amb els altres per continuar creixent com a persones. Jo, per exemple, considero que no podria ser el que vull ser sense lligar-me amb la meva parella. Doncs bé, els creients pensem i sentim que per desenvolupar-nos del tot com a persones necessitem re-lligar-nos, lligar-nos encara més.
Ara bé, si em considero una persona religiosa, a què o a qui em necessito lligar? Hi ha tres maneres diferents d’entendre la religió. Em puc lligar a un conjunt de creences, a un conjunt de normes o lleis morals o a una persona, a una experiència de vida.
Trobo molt trist i empobridor pensar que un conjunt de creences o un conjunt de normes em puguin ajudar a ser més persona. Novament la relació de parella pot servir com a exemple. Quan estic intensament enamorat d’una persona, la relació amb ella comporta unes determinades conviccions i un determinat tipus de comportament, però les conviccions i les normes de comportament perden tot el seu sentit si deixo d’estar-ne enamorat. L’important, doncs, és l’experiència vital de relació amb ella, no les conviccions o el tipus de comportament que hi associo.
Penso i sento que amb la fe passa el mateix. Només té sentit lligar-me a unes creences i a uns preceptes morals si són l’expressió d’una experiència vital que m’omple com a persona.
Com a creient, m’ajuda molt saber que la paraula religió prové del llatí, de les paraules re i ligare. Re significa “tornar a”, i ligare “lligar”. Ser una persona religiosa és, doncs, ser una persona que es vol tornar a lligar. Les persones naixem lligades a altres persones –els nostres pares- i necessitem lligams amb els altres per continuar creixent com a persones. Jo, per exemple, considero que no podria ser el que vull ser sense lligar-me amb la meva parella. Doncs bé, els creients pensem i sentim que per desenvolupar-nos del tot com a persones necessitem re-lligar-nos, lligar-nos encara més.
Ara bé, si em considero una persona religiosa, a què o a qui em necessito lligar? Hi ha tres maneres diferents d’entendre la religió. Em puc lligar a un conjunt de creences, a un conjunt de normes o lleis morals o a una persona, a una experiència de vida.
Trobo molt trist i empobridor pensar que un conjunt de creences o un conjunt de normes em puguin ajudar a ser més persona. Novament la relació de parella pot servir com a exemple. Quan estic intensament enamorat d’una persona, la relació amb ella comporta unes determinades conviccions i un determinat tipus de comportament, però les conviccions i les normes de comportament perden tot el seu sentit si deixo d’estar-ne enamorat. L’important, doncs, és l’experiència vital de relació amb ella, no les conviccions o el tipus de comportament que hi associo.
Penso i sento que amb la fe passa el mateix. Només té sentit lligar-me a unes creences i a uns preceptes morals si són l’expressió d’una experiència vital que m’omple com a persona.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada