Poc a poc reemprenem el camí

DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY

2 de setembre 2018

Poc a poc les comunitats van recuperant els seus membres. Ens tornem a trobar i l’escalf que dóna l’amistat i els costums ens van bé. Poc a poc també es reprenen els pensaments de com es voldrà enfocar el nou curs, les seves activitats habituals com alguna novetat.

El canvi de ritme d’aquestes últimes setmanes potser ens han ajudat a centrar el què és més essencial.  Entorn de la nostra fe la figura de Jesús, el Fill de Déu. I entorn del nostre ser persona potser el valor de cadascú dels qui tenim al voltant. Enmig de la tensió acumulada potser, per exemple, ens havíem escandalitzat de la manera d’actuar dels altres, deixant entendre que jo actuo millor. L’home, o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè, tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden complir moltes normes externes, però tenir el cor  allunya de Déu.

És en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor. És aquí on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la vida.

Ara, a l’iniciar una nova temporada, em puc preguntar com és el meu cor? Què és el que m’impulsa a  obrar: l’estimació, l’egoisme, la por, la bondat, l’enveja...?

De vegades, ens preocupem per nimietats i, en canvi, potser no donem importància a coses que realment fan mal: per exemple la crítica als altres.

O hi  ha pares que fan un drama del vestit  o del pentinat del seu fill adolescent,  i, en canvi, potser no es preocupen d’inculcar-li actitud de  servei, cosa molt més important per a la seva fe i la seva felicitat futura.

Pot ajudar-hi pensar si realment és important als ulls de Déu. 

És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.

Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera.

Per això volia acabar recordant la necessitat de fer pregària. En els mesos més tranquils i quan vinguin els que ens ofeguen. No sols per adquirir aquesta saviesa que ve de dalt, sinó també per purificar el nostre cor.

La pregària ens fa descobrir allò que portem al cor. D’una banda hi ha riqueses immenses de bondat, generositat, bona voluntat... perquè tots som imatge de Déu. Tots portem dins quelcom que Déu mateix hi ha posat. Ens n’hem d’alegrar de descobrir-ho: ningú no pot pensar que és una persona de poc valor. Ningú. Tots valem molt. I hem de saber-ne donar gràcies a Déu, perquè, tot és un do seu.