dissabte, 8 de setembre del 2018

El Mite d'Ícar

Joan Ferrés Prats

En la mitologia grega Ícar era fill de l’arquitecte Dèdal, que havia construït, per ordre del rei de Creta el laberint més indesxifrable del món. Però el destí va voler que Ícar fos empresonat amb el seu pare en aquest laberint. Perquè poguessin escapar, Dèdal va fabricar per tots dos unes ales fetes amb plomes i subjectades amb cera al seu cos.


Abans de fugir el pare va advertir: "Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat de l’aigua del mar obstuirà les teves ales, i si ho fas molt alt, la calor del sol fondrà la cera. Si no et separes de mi, no et passarà res".

Després de volar una estona al costat del seu pare, Ícar, embriagat pel vertigen, va enfilar amunt i amunt, fins que amb la proximitat dels rajos del sol es va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides al seu cos. Ícar va caure a l'aigua i, mentre cridava desesperat demanant ajut al seu pare, s’anava enfonsant a la mar, fins que va morir. El seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Des de la fe s’ha vist de vegades el mite d’Ícar com un exemple del càstig que es rep quan es pretén usurpar el paper de Déu. No ho veig així. Al contrari, penso que el progrés humà forma part del pla de Déu. Ell ens ha fet a la seva imatge, ens ha fet creatius. Al setè dia de la creació Déu va descansar i va deixar en mans de l’home la tasca de completar la creació. Ser creatiu no és un dret, és un deure. El problema és l’orgull, és no acceptar els límits. Som fets a imatge de Déu, no som déus. Som creatius, no creadors.

A mi la pregària m’ajuda a mirar-me en el mirall de Jesús, a intentar trobar l’equilibri entre lluitar sempre per superar els límits (“que passi de mi aquest calze”) i ser capaç d’assumir-los (“que es faci la vostra voluntat”)..
Joan Ferrés Prats

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall