És un conte oriental molt conegut. L’explica en un dels seus llibres el jesuïta Anthony de Mello. El protagonista és Mullah Nasruddin, personatge molt popular a l’orient entre els segles XIII i XV, una mena d’antiheroi de l’islam. Diu que una nit un veí del poble troba a Mullah Nasrudin de genolls al mig d’una plaça.
- ¿Què busques, Mullah?
- La meva clau.
El veí es posa també de genolls i comença a buscar-la amb ell. Al cap d’una estona, el veí li pregunta:
- Estàs segur que l’has perduda aquí?
- No, la vaig perdre a casa.
- Però valga’m Déu! I doncs, per què la busques aquí?
- Perquè aquí hi ha més llum.
M’agrada molt aquesta història perquè, semblant un acudit absurd, és ben bé el contrari. A totes les cultures la clau té una gran força simbòlica. Ens permet accedir a l’inaccessible: a casa nostra, al tresor guardat en un cofre... o, des del punt de vista que aquí ens interessa, al sentit de la nostra vida.
De vegades perdem la clau, qualsevol clau, però sobretot aquesta darrera clau. I no la busquem on toca, on la podem trobar, en el silenci del nostre interior, sinó on hi ha més llum, més soroll, més gresca. És una temptació molt universal. I és ben al contrari del que feia Jesús. A les nits Jesús es retirava a indrets amagats, foscos, silenciosos. Allà trobava el Pare, trobava la clau per descobrir el sentit de la seva vida, de la seva missió.
Jesús, com el conte, posa de manifest que el que és absurd és el nostre comportament. No sabem on buscar la clau.
- ¿Què busques, Mullah?
- La meva clau.
El veí es posa també de genolls i comença a buscar-la amb ell. Al cap d’una estona, el veí li pregunta:
- Estàs segur que l’has perduda aquí?
- No, la vaig perdre a casa.
- Però valga’m Déu! I doncs, per què la busques aquí?
- Perquè aquí hi ha més llum.
M’agrada molt aquesta història perquè, semblant un acudit absurd, és ben bé el contrari. A totes les cultures la clau té una gran força simbòlica. Ens permet accedir a l’inaccessible: a casa nostra, al tresor guardat en un cofre... o, des del punt de vista que aquí ens interessa, al sentit de la nostra vida.
De vegades perdem la clau, qualsevol clau, però sobretot aquesta darrera clau. I no la busquem on toca, on la podem trobar, en el silenci del nostre interior, sinó on hi ha més llum, més soroll, més gresca. És una temptació molt universal. I és ben al contrari del que feia Jesús. A les nits Jesús es retirava a indrets amagats, foscos, silenciosos. Allà trobava el Pare, trobava la clau per descobrir el sentit de la seva vida, de la seva missió.
Jesús, com el conte, posa de manifest que el que és absurd és el nostre comportament. No sabem on buscar la clau.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada