La meditació de l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha fet pensar en aquell proverbi xinès atribuït a Confuci i que es va fer popular en el maig del 68 francès: “Quan el dit assenyala la lluna, el ximple mira el dit”.
Mirar el dit en comptes de la lluna és la temptació en la que caiem els cristians quan ens fascina el missatger en comptes de sentir-nos fascinats pel missatge, quan ens fixem més en Joan Baptista que en Jesús al que ve a anunciar, quan ens preocupem més per la llei que no pas per la vida interior de la que la llei hauria de ser un reflex, quan posem més interès en l’Església o en els capellans que no pas en Jesús i l’Evangeli.
Mirar el dit en comptes de la lluna és el que fem quan no som capaços d’anar del Baptisme en l’aigua al Baptisme en l’Esperit. Els cristians, com a humans que som, necessitem signes per exterioritzar les nostres vivències, per expressar el que pensem i sentim, però ens comportem de manera ximple quan ens quedem en els signes, quan els signes no ens fan anar més enllà, quan vivim la fe de manera rutinària, quan ens limitem a complir, a anar fent.
En el Baptisme l’aigua és necessària com a signe, però no penetra dins nostre, es limita a lliscar sobre la nostra pell. L’Esperit, en canvi, és foc que ens inflama des de dins i vent que tot ho remou. Aquest és el repte de l’Advent i de la vida cristiana en general: que el Baptisme d’aigua esdevingui Baptisme en l’Esperit.
Només podem dir que superem aquest repte si l’aigua i el pa que freqüentem en els sagraments són l’aliment que omple la nostra vida, el foc que ens transforma, el vent que ens fa viure en un estat de conversió constant.
Mirar el dit en comptes de la lluna és la temptació en la que caiem els cristians quan ens fascina el missatger en comptes de sentir-nos fascinats pel missatge, quan ens fixem més en Joan Baptista que en Jesús al que ve a anunciar, quan ens preocupem més per la llei que no pas per la vida interior de la que la llei hauria de ser un reflex, quan posem més interès en l’Església o en els capellans que no pas en Jesús i l’Evangeli.
Mirar el dit en comptes de la lluna és el que fem quan no som capaços d’anar del Baptisme en l’aigua al Baptisme en l’Esperit. Els cristians, com a humans que som, necessitem signes per exterioritzar les nostres vivències, per expressar el que pensem i sentim, però ens comportem de manera ximple quan ens quedem en els signes, quan els signes no ens fan anar més enllà, quan vivim la fe de manera rutinària, quan ens limitem a complir, a anar fent.
En el Baptisme l’aigua és necessària com a signe, però no penetra dins nostre, es limita a lliscar sobre la nostra pell. L’Esperit, en canvi, és foc que ens inflama des de dins i vent que tot ho remou. Aquest és el repte de l’Advent i de la vida cristiana en general: que el Baptisme d’aigua esdevingui Baptisme en l’Esperit.
Només podem dir que superem aquest repte si l’aigua i el pa que freqüentem en els sagraments són l’aliment que omple la nostra vida, el foc que ens transforma, el vent que ens fa viure en un estat de conversió constant.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada