Acabo de llegir un vell conte italià. Té unes similituds molt significatives amb la paràbola evangèlica del fill pròdig, però és ambientat en el temps de Nadal. Diu que un noi va marxar de casa seva i va malgastar tot el que havia rebut, no solament els diners, sinó també la salut i l'honor. De tant en tant li venia al cap la idea de tornar a casa seva, però la refusava de seguida, unes vegades pel temor de no ser ben rebut i unes altres perquè no se sentia capaç de refer la seva vida.
Un any, quan s'acostava la nit de Nadal, es va animar a escriure als seus, demanant perdó per tot allò que havia fet. Els explicava que no gosava tornar, per bé que ho desitjava amb tot el cor.
A la carta els deia que si ells -pares i germans- estaven disposats a acollir-lo, que pengessin un mocador blanc a dalt d'un arbre que hi havia a prop de casa seva, al costat de la via del ferrocarril. Ell passaria en un tren, el dia 24 de desembre. Si veia el mocador, baixaria a l'estació. En cas contrari, continuaria el viatge amb el tren.
Durant el trajecte s'imaginava una i altra vegada l'arbre tan familiar, amb un mocador blanc. Tanmateix, també es representava l'arbre del tot despullat i silenciós. Llavors, se li gelava el cor.
Quan va arribar el moment i el tren va passar per davant de casa seva, va descobrir el vell arbre transformat del tot: curull de mocadors blancs que els seus havien penjat a les branques.
Com veiem, és una antiga llegenda italiana, molt adient per als dies de Nadal. La bellesa del relat rau en el fet que toca el cor de l’esperit de les festes de Nadal: només si som capaços de perdonar podem dir que hem fet experiència del que és estimar, experiència de Nadal. I només així ens fem dignes de l’amor que Déu ens fa palès a través de Jesús.
Un any, quan s'acostava la nit de Nadal, es va animar a escriure als seus, demanant perdó per tot allò que havia fet. Els explicava que no gosava tornar, per bé que ho desitjava amb tot el cor.
A la carta els deia que si ells -pares i germans- estaven disposats a acollir-lo, que pengessin un mocador blanc a dalt d'un arbre que hi havia a prop de casa seva, al costat de la via del ferrocarril. Ell passaria en un tren, el dia 24 de desembre. Si veia el mocador, baixaria a l'estació. En cas contrari, continuaria el viatge amb el tren.
Durant el trajecte s'imaginava una i altra vegada l'arbre tan familiar, amb un mocador blanc. Tanmateix, també es representava l'arbre del tot despullat i silenciós. Llavors, se li gelava el cor.
Quan va arribar el moment i el tren va passar per davant de casa seva, va descobrir el vell arbre transformat del tot: curull de mocadors blancs que els seus havien penjat a les branques.
Com veiem, és una antiga llegenda italiana, molt adient per als dies de Nadal. La bellesa del relat rau en el fet que toca el cor de l’esperit de les festes de Nadal: només si som capaços de perdonar podem dir que hem fet experiència del que és estimar, experiència de Nadal. I només així ens fem dignes de l’amor que Déu ens fa palès a través de Jesús.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada