diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2016
La mort no és el final de tot: sols és la porta que ens fa entrar a una nova vida. Aquesta nova vida no és la simple continuació d'aquesta, sinó la immersió en l'atmosfera de Déu.
«Déu no és Déu de morts, sinó de vius» I és que Ell fa les coses ben fetes: no crea éssers frustrats, sinó homes i dones per viure sempre. Déu no es vol rodejar de cadàvers, sinó d'éssers vivents que siguin eternament feliços amb Ell, gràcies a la salvació que ens ha portat el seu Fill, Jesús.
Si jo existeixo, és perquè Déu ho ha volgut. I si m'ha dut a l'existència és perquè em vol tenir per sempre al costat seu. No tenia cap altra motivació quan em va donar la vida. Cap altra.
Podríem preguntar-nos què en fem de la nostra vida, aquest període de temps que va des del dia del nostre naixement, fins que ens n'anem d'aquest món.
De nosaltres depèn que sigui un camí de vida o un camí de mort. Qui estimo s'omple de vida, perquè s'omple de Déu que és Amor i Vida. I qui està ple de Déu, és una persona positiva. És capaç de curar ferides i de renovar tot allò de caduc i de mort que hi ha al seu entorn. Qui estima, és sembrador de vida: per allà on passa, tot es renova, tot ressuscita.
Quin rastre deixo darrere meu?
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada