Hi ha paraules –com amor- que prometen molt però amaguen paranys, i paraules –com misericòrdia- que enlluernen poc però amaguen tresors. Al llar d’aquest darrer any he pensat força en la misericòrdia, i això m’ha ajudat a revisar la meva concepció sobre l’amor.
No sé si es pot dir que com a pares i mares tendim a estimar més els fills que fan més bondat, als que ens creen menys problemes. O si es pot dir que com a mestres tendim a estimar més als alumnes més dòcils, als que són més complidors. No ho sé, no n’estic segur, però sí que estic segur que en general tendim a expressar més obertament el nostre amor a les persones que considerem que se’l mereixen més, i darrera aquesta actitud, pretesament d’amor, hi ha amagat un pòsit d’egoisme.
Quan estimem la perfecció (la persona més maca, la més bona, la més intel·ligent, la més generosa), en el fons ens estem estimant a nosaltres mateixos, estimem els nostres desitjos fets realitat, projectem en l’altre els ideals de perfecció que hem construït a la nostra ment i que voldríem trobar a la vida. Quan estimem la perfecció, no estimem l’altre, perquè l’altre mai no és perfecte.
És aquí on entra en joc la misericòrdia. Tenir misericòrdia vol dir etimològicament posar el cor en la misèria dels altres, en les seves mancances, en la seva debilitat. Vol dir estimar l’altre no quan més s’ho mereix sinó quan més ho necessita, no quan va sobrat sinó quan va mancat.
La celebració de la fi de l’any de la misericòrdia és, doncs, una bona oportunitat per revisar la meva concepció de l’amor a la llum de la misericòrdia. Des de la fe només puc dir que el meu cor estima si abraça la misèria de l’altra persona, les seves mancances de tota mena. Com Déu fa amb mi.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada