Déu... ens espia?

DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY

11 de novembre 2018

La generositat no es mesura tant per la quantitat d'allò que donem, sinó més aviat per la carència que ens  crea a nosaltres el fet d'haver donat. Aquella pobra viuda es queda indefensa, sense recursos materials. 

Poc s'ho imaginava ella que qui l'estava observant era Jesús, el Fill de Déu, aquell a qui no se li escapa cap de les nostres generositats, aquell que "veu" tot allò de bo que fem, per més amagat que sigui.

De vegades, se'ns ha presentat una imatge de Déu com aquell que sempre ens està "espiant" per enxampar-nos quan fallem. Com una mena de jutge sempre disposat a castigar-nos a las més petita que fem. 

Però aquesta imatge és falsa. Certament que sempre ens mira, però és per descobrir principalment tot allò de bo que fem. Som els seus fills i filles, i els seus ulls, els d'un Pare, són uns ulls estimadors. 

Per què li tenim tan poca confiança? Per què li tenim por?

Què em preocupa més, ser de veritat o salvar les aparences? 

No oblidem que davant de Déu, per a qui som transparents, sols compta la meva realitat: no la façana exterior, no les caretes que em poso de vegades per aparentar davant dels altres. 

És allò que se sol dir: "A Déu li podem mentir, però no el podem enganyar". 

Perquè Ell ens coneix tal com som realment i no pas per allò que afirmem ser.

Les persones que vulguin ser generoses, qui vulgui tenir l’admiració de Jesús com la viuda pobre, segurament necessitarà dues condicions: donar més valor a servir i estimar, que a qualsevol altra cosa pròpia, siguin diners, temps, comoditats, o el que sigui. I, segona, tenir una gran confiança en el Senyor, fiar-se d'Ell sense angoixar-se pel futur. Això darrer és un missatge central en l'Evangeli: que hem de confiar plenament en el Senyor. I que, per aquesta confiança, hem de ser capaços de donar una resposta de fidelitat a allò que Ell ens demana. Sense por.

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY

12 novembre 2017

VIUS O FUNCIONES?

Quan era jove, en els grups de fe treballàvem aquest eslògan que s’havia fet popular a París en la revolució de maig del 68: “Vius o funciones?” Funciones com una màquina que va fent, que va tirant, de manera rutinària, amb el pilot automàtic posat, anant al dia, subsistint a flor de pell, sense esperit, sense profunditat? O vius amb la intensitat, la profunditat i la il·lusió que et proporciona el fet de mantenir una flama encesa en el teu interior?

M’han vingut al cap aquests records en meditar sobre l’evangeli d’aquest cap de setmana. Com les deu noies de l’evangeli, també nosaltres, els creients, hem acceptat la invitació a les noces de l’Espòs. Com elles, ens hem posat en camí cap a la festa de noces. Però això no garanteix que no correm el risc, com les noies sense seny, d’adormir-nos, el risc que en qualsevol moment s’apagui la llum que havíem encès en el nostre interior.

Per poder gaudir de les noces és fonamental acceptar la invitació de l’Espòs i posar-nos en camí, però és encara més important mantenir la llum encesa. Sense una flama encesa en el nostre interior funcionem però no vivim, estem adormits fins i tot quan és de dia. Només amb la flama encesa podem dir que estem vius i il·lusionats fins i tot quan és de nit.

La pregària és el gran antídot contra la temptació d’adormir-nos, de caure en la rutina, de limitar-nos a funcionar. La pregària ens posa en contacte amb Jesús, que és la Llum del món. Precisament per això, la pregària manté encesa en el nostre interior la llum que dóna escalf, sentit i plenitud a les nostres vides.

Jesús ens espera al final del camí, en la festa de les noces de l’Espòs, però alhora està fent camí amb nosaltres, ajudant-nos a viure, a vetllar, a conservar-nos desperts, a mantenir la flama encesa.

Joan Ferrés

Déu no és de morts, sinó de vius!

diumenge XXXII de durant l'any

6 de novembre de 2016

La mort no és el final de tot: sols és la porta que ens fa entrar a una nova vida. Aquesta nova vida no és la simple continuació d'aquesta, sinó la immersió en l'atmosfera de Déu. 

«Déu no és Déu de morts, sinó de vius» I és que Ell fa les coses ben fetes: no crea éssers frustrats, sinó homes i dones per viure sempre. Déu no es vol rodejar de cadàvers, sinó d'éssers vivents que siguin eternament feliços amb Ell, gràcies a la salvació que ens ha portat el seu Fill, Jesús. 

Si jo existeixo, és perquè Déu ho ha volgut. I si m'ha dut a l'existència és perquè em vol tenir per sempre al costat seu. No tenia cap altra motivació quan em va donar la vida. Cap altra. 

Podríem preguntar-nos què en fem de la nostra vida, aquest període de temps que va des del dia del nostre naixement, fins que ens n'anem d'aquest món. 

De nosaltres depèn que sigui un camí de vida o un camí de mort. Qui estimo s'omple de vida, perquè s'omple de Déu que és Amor i Vida. I qui està ple de Déu, és una persona positiva. És capaç de curar ferides i de renovar tot allò de caduc i de mort que hi ha al seu entorn. Qui estima, és sembrador de vida: per allà on passa, tot es renova, tot ressuscita. 

Quin rastre deixo darrere meu?  

Aquesta viuda pobra és la que més ha donat de tots

La generositat no es mesura tant per la quantitat d'allò que donem, sinó més aviat per la carència que ens crea a nosaltres el fet d'haver donat. Aquella pobra viuda es queda indefensa, sense recursos materials.

Poc s'ho imaginava ella que qui l'estava observant era Jesús, el Fill de Déu, aquell a qui no se li escapa cap
de les nostres generositats, aquell que "veu" tot allò de bo que fem, per més amagat que sigui.

De vegades, se'ns ha presentat una imatge de Déu com aquell que sempre ens està "espiant" per enxampar-nos quan fallem. Com una mena de jutge sempre disposat a castigar-nos a las més petita que fem. Però aquesta imatge és falsa. Certament que sempre ens mira, però és per descobrir principalment tot allò de bo que fem. Som els seus fills i filles, i els seus ulls, els d'un Pare, són uns ulls estimadors..

Lectures del proper diumenge

Diumenge XXXIII

• Daniel 12,1-3: En aquell moment serà salvat el poble.
• Hebreus 10,11-18: Amb una sola oblació, ha consagrat i per sempre els qui havien de ser santificats.
• Marc 13,24-32: Reunirà els seus elegits, que vindran de tots quatre vents.

Acosta't a l'Evangeli

El proper 22 de novembre començarà la nova temporada d’Advent dels grups d’Estudi de l’Evangeli, a les 11 de matí els coordinadors de cada grup ens reunirem a l’església per repartir les fitxes i explicar alguna novetat. Es poden fer nous grups, canviar de grup, refer-los, convidar a gent nova... indiqueu-ho a la cartellera, pel mail acostatalevangeli@gmail.com, ho comuniqueu a algun dels organitzadors, al vostre coordinador...

La trobada final serà el 20 de desembre a les 6 de la tarda amb el testimoni de l’antic missioner a Ruanda, Josep Maria Pujol i del músic i actor Pau Tarruell..

Qué és ser cristià

Pregar és lloar i agrair. Tot el que som i tenim és do. No se'ns deu res; no se'ns deu el fet d'existir, de ser persones, de ser capaços d'entendre, de parlar, d'estimar. I especialment és do l'Esperit de Déu que ens atreu a una plenitud de vida en Ell, cridada a ser eterna. La primera actitud digna de l'home és l'agraïment. Jesús es sorprèn que els leprosos curats no tornin a donar gràcies: "¿No eren deu els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? 

L'agraïment esclata en lloança. Els homes estem cridats a lloar el Déu de la Vida per tot el que som i tenim, per Ell mateix.

Mn Gaspar Mora

L'Autor i la Frase

La dimensió religiosa dels éssers humans es revela també com un sentit de fascinació per l'Univers. Sense això els éssers humans que en resultarien serien irreconeixibles.

Charles Taylor (filòsof canadenc).

Agenda

____________
imatge de portada extreta de pixbay