dissabte, 11 de maig del 2019

Entranyable

Joan Ferrés Prats

Permeteu‐me  que avui  comenci l’escrit amb un  comentari extret  de la meva  vida  personal.  Fa  uns  anys, en  acabar  el  funeral  del  meu  pare,  una  persona amiga se’m va acostar i em va dir: «Era una persona entranyable».
La paraula  em va arribar molt endins, i des de llavors és una de les que cotitzen més alt en  el meu vocabulari. Té per mi una gran  força: una  realitat entranyable és una  realitat que t’arriba a les entranyes i, per això mateix, li tens un gran afecte.  Disculpeu‐me, però m’ha vingut al cap aquest terme en meditar el passatge de  l’evangeli  d’aquest  cap  de  setmana.  És  un  evangeli  entranyable,  perquè  ens mostra un Jesús entranyable i un Déu entranyable.  És un passatge molt breu, però amb una força extraordinària. En poques línies  Jesús ens  presenta  dues  grans metàfores,  la  del  pastor  que estima  les seves  ovelles  i  la del  pare  que  estima  els  seus  fills.  Dues metàfores  profundament  arrelades a la vida quotidiana d’aquells als que Jesús es dirigia.  El bon pastor se sent en sintonia total amb les seves ovelles. El Pare es confessa totalment abocat als seus fills. Cap ovella no es perdrà, perquè Jesús garanteix  que en té cura. Cap fill no s’hauria de sentir insegur perquè el Pare li garanteix  el  seu  amor.  Jesús  i  el  Pare  són un,  i  el  sentit  i  la força  de  les  nostres  vides  provenen de sentir‐nos un amb ells.  Penso que la meditació d’aquest evangeli em pot servir com a termòmetre per  mesurar el nivell de la meva fe. Només em puc considerar cristià si per mi Crist  és una  realitat entranyable, si sento Déu com un Pare entranyable. Només si  sento que Déu Pare i Jesús m’arriben a les entranyes puc estar segur que la meva  fe és prou viva.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall