Alguns historiadors consideren que les festes populars que ara anomenem de sant Joan tenen uns cinc segles d’existència. Fa molt de temps l’Església va decidir que aquestes festes, que se celebraven amb motiu del solstici de l’estiu (dos dies més tard, de fet), es convertirien en la festa de sant Joan Baptista.
Les tradicions populars que s’han anat transmetent al llarg dels segles són d’arrel pagana. Procedien dels països del nord del món. Des d’allà es van anar estenent per tot arreu. Tot i ser d’origen pagà, però, tenen una connexió molt potent amb l’esperit de la fe cristiana. Duen incorporats alguns dels símbols més potents de l’experiència cristiana: el foc i la llum. Es maco pensar que podem gaudir de rituals festius populars i alhora potenciar els sentiments que són a la base de la nostra fe.
Des de fa segles, per aquestes dates la gent s’ha estat aplegant al voltant de les fogueres, unes fogueres en les que hi havia un afany lúdic, però també una voluntat reivindicativa: la de vèncer la nit i superar la fosca.
Som al voltant del solstici de l’estiu i, en conseqüència, en el moment de l’any en què la nit és més curta, però encara no en tenim prou: volem derrotar la nit, volem que no hi hagi nit. Celebrem, doncs, a la nit, la superació de la nit, convertida en dia. És la festa del foc i de la llum, símbols claus de l’experiència cristiana, símbols del Crist que ens ajuda a derrotar la fosca, perquè és la llum del món.
Però encara hi ha més simbolismes. Durant segles s’ha aprofitat la festa de sant Joan per fer net a les cases, per desfer-se de les noses. Els trastos vells, els destorbs, servien per alimentar les fogueres, permetien fer un foc nou. El simbolisme cristià és clar: les cendres del que necessita ser destruït en nosaltres ens permeten veure la llum. Gràcies a Crist el pitjor de nosaltres troba una oportunitat per ser transformat.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada