El teòleg alemany Karl Rahner, un dels grans impulsors del Concili Vaticà II, va escriure ja fa anys una frase que a hores d’ara resulta encara provocadora. Deia: “El cristià del segle XXI serà místic o no serà”.
Encara que pugui resultar estranya per a alguns, trobo molt encertada aquesta provocació. A alguns cristians els pot estranyar perquè tendim a posar l’èmfasi en el precepte de l’amor, en l’exigència d’estimar els altres. I aquest és, efectivament, un principi central del cristianisme. Però potser oblidem que n’hi ha dos de principis claus a l’Evangeli, dos que són igualment importants: estimar Déu sobre totes les coses i estimar els altres com a nosaltres mateixos.
No és que estimar els altres no sigui important. No es pot parlar de vida cristiana sense assumir aquest tipus d’amor. Però hi ha moltes persones que estimen de debò els altres sense sentir-se cristianes, fins i tot sense ser creients.
L’especificitat de la fe cristiana consisteix a estimar els altres com a conseqüència de l’amor que es viu amb Déu. En altres paraules, la fe cristiana consisteix en una intensa relació filial amb Déu Pare. És de la plenitud d’aquest amor que neix l’amor als altres.
Per això, en el temps de Quaresma, i quan ja som ben entrats en el segle XXI, ens caldria recobrar la dimensió mística de la fe cristiana, ens caldria intensificar l’experiència de viure units amb Déu, en íntima relació amb Ell, ens caldria potenciar la pregària, la meditació.
L’experiència mística no és (o no hauria de ser) el contrari de l’acció. Ben al contrari, hauria de ser el que la impulsa, el que la fa possible.
Encara que pugui resultar estranya per a alguns, trobo molt encertada aquesta provocació. A alguns cristians els pot estranyar perquè tendim a posar l’èmfasi en el precepte de l’amor, en l’exigència d’estimar els altres. I aquest és, efectivament, un principi central del cristianisme. Però potser oblidem que n’hi ha dos de principis claus a l’Evangeli, dos que són igualment importants: estimar Déu sobre totes les coses i estimar els altres com a nosaltres mateixos.
No és que estimar els altres no sigui important. No es pot parlar de vida cristiana sense assumir aquest tipus d’amor. Però hi ha moltes persones que estimen de debò els altres sense sentir-se cristianes, fins i tot sense ser creients.
L’especificitat de la fe cristiana consisteix a estimar els altres com a conseqüència de l’amor que es viu amb Déu. En altres paraules, la fe cristiana consisteix en una intensa relació filial amb Déu Pare. És de la plenitud d’aquest amor que neix l’amor als altres.
Per això, en el temps de Quaresma, i quan ja som ben entrats en el segle XXI, ens caldria recobrar la dimensió mística de la fe cristiana, ens caldria intensificar l’experiència de viure units amb Déu, en íntima relació amb Ell, ens caldria potenciar la pregària, la meditació.
L’experiència mística no és (o no hauria de ser) el contrari de l’acció. Ben al contrari, hauria de ser el que la impulsa, el que la fa possible.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada