La síndrome de Capgràs és una malaltia molt singular. Els que pateixen creuen que una persona estretament relacionada amb ells ha estat substituïda per un doble. David, per exemple, havia estat en coma dues setmanes després d'un accident automobilístic. En despertar, quan veia la seva mare, li deia al doctor que era una impostora: aquella persona s'assemblava a la seva mare, però no ho era.
La malaltia va ser descoberta l’any 1923 pel psiquiatra francès Jean Marie Capgras, però només ara el neurocientífic indi V. S. Ramachandran n’ha descobert la causa. Va comprovar que després de l’accident en David mantenia intactes les àrees cerebrals que processen les informacions visuals (podia veure bé la seva mare), però l'impacte havia segat les connexions entre el sistema visual i l'emocional. Podia reconèixer, doncs, la seva mare, però no experimentava cap sentiment envers ella. Deduïa, doncs, que, si no sentia res per ella, aquella persona no podia ser la seva mare.
Quan en David parlava amb ella per telèfon, reconeixia la seva veu i es mostrava afectuós amb ella. Però, si la dona apareixia davant d’ell, la tractava com si fos una impostora. I és que la lesió afectava només les connexions entre el cervell emocional i el sistema visual. El cablejat entre el sistema auditiu i l'emocional no havia patit cap mena de dany.
La síndrome de Capgràs ens permet entendre com funciona el cervell humà, però també ens pot ajudar a comprendre com funcionen els mecanismes de la fe. El més important en la vida i en la fe no és el que pensem sinó el que sentim, no és creure en Jesús sinó viure Jesús. Així com les relacions filials i les de parella no funcionen si el que es pensa no va acompanyat del que se sent i del que es viu, l’experiència de fe no funciona si més enllà de la creença no hi ha una experiència.
La malaltia va ser descoberta l’any 1923 pel psiquiatra francès Jean Marie Capgras, però només ara el neurocientífic indi V. S. Ramachandran n’ha descobert la causa. Va comprovar que després de l’accident en David mantenia intactes les àrees cerebrals que processen les informacions visuals (podia veure bé la seva mare), però l'impacte havia segat les connexions entre el sistema visual i l'emocional. Podia reconèixer, doncs, la seva mare, però no experimentava cap sentiment envers ella. Deduïa, doncs, que, si no sentia res per ella, aquella persona no podia ser la seva mare.
Quan en David parlava amb ella per telèfon, reconeixia la seva veu i es mostrava afectuós amb ella. Però, si la dona apareixia davant d’ell, la tractava com si fos una impostora. I és que la lesió afectava només les connexions entre el cervell emocional i el sistema visual. El cablejat entre el sistema auditiu i l'emocional no havia patit cap mena de dany.
La síndrome de Capgràs ens permet entendre com funciona el cervell humà, però també ens pot ajudar a comprendre com funcionen els mecanismes de la fe. El més important en la vida i en la fe no és el que pensem sinó el que sentim, no és creure en Jesús sinó viure Jesús. Així com les relacions filials i les de parella no funcionen si el que es pensa no va acompanyat del que se sent i del que es viu, l’experiència de fe no funciona si més enllà de la creença no hi ha una experiència.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada