Crec que ja sé per què m’ha agradat sempre tant l’evangeli del Tabor. Des de fa molts anys, quan medito l’Evangeli, sento sempre la necessitat de trobar un fragment que complementi el que estic meditant en aquell moment. Si medito en la importància de l’amor de Déu, necessito pensar que si no estimo als altres no estimo a Déu. Si medito que l’home és més important que el dissabte, em cal pensar que Jesús no ha abolit la llei. Si medito en la Passió de Crist, necessito pensar que només és un pas envers la Resurrecció. I si medito en la Resurrecció, em cal pensar que només s’hi arriba a través de la creu.
Amb el fragment del Tabor no em passa això. El visc com un relat complet del que crec que hauria de ser l’experiència cristiana. En primer lloc, veig que és Jesús qui convida a pujar a la muntanya, i sento que jo m’hi hauria de sentir convidat. Després veig que els deixebles fan una experiència molt intensa de la transcendència, de la plenitud que comporta el contacte amb Jesús, i sento que hauria de fer més sovint aquesta experiència. Però també veig que Jesús renya als deixebles quan li diuen que es volen quedar en el Tabor, i sento que la fe cristiana ens obliga tant a pujar com a baixar.
Penso i sento que no som fidels a Jesús si no fem contemplació, si no tenim una experiència mística, si no fem una experiència de transcendència, de contacte amb Déu, però que tampoc no ho som si no ens aboquem a l’acció, si no ens comprometem amb les necessitats de la terra. La força que ens dóna fer experiència de Déu ha de revertir en el compromís de cada dia amb els altres.
Contemplació i acció, amor a Déu i amor als altres, pregària i compromís, pujar al Tabor i baixar del Tabor, els ulls ben oberts cap al cel i els ulls ben oberts cap a la terra. Per això m’agrada tant aquest fragment de l’Evangeli. I per això no deixa mai d’interpel·lar-me.
Amb el fragment del Tabor no em passa això. El visc com un relat complet del que crec que hauria de ser l’experiència cristiana. En primer lloc, veig que és Jesús qui convida a pujar a la muntanya, i sento que jo m’hi hauria de sentir convidat. Després veig que els deixebles fan una experiència molt intensa de la transcendència, de la plenitud que comporta el contacte amb Jesús, i sento que hauria de fer més sovint aquesta experiència. Però també veig que Jesús renya als deixebles quan li diuen que es volen quedar en el Tabor, i sento que la fe cristiana ens obliga tant a pujar com a baixar.
Penso i sento que no som fidels a Jesús si no fem contemplació, si no tenim una experiència mística, si no fem una experiència de transcendència, de contacte amb Déu, però que tampoc no ho som si no ens aboquem a l’acció, si no ens comprometem amb les necessitats de la terra. La força que ens dóna fer experiència de Déu ha de revertir en el compromís de cada dia amb els altres.
Contemplació i acció, amor a Déu i amor als altres, pregària i compromís, pujar al Tabor i baixar del Tabor, els ulls ben oberts cap al cel i els ulls ben oberts cap a la terra. Per això m’agrada tant aquest fragment de l’Evangeli. I per això no deixa mai d’interpel·lar-me.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada