divendres, 22 de juliol del 2016

La nina de Kafka

És una història verídica. L'any 1923, poc abans de morir, l'escriptor Frank Kafka viu a Berlin una meravellosa historia amb la seva companya Dora Diamant.

Cada dia fan passejades pel parc. Una tarda hi troben una nena plorant. Ha perdut la seva nina. Kafka, commogut, s'asseu al seu costat i li explica que la nina ha anat de viatge. La nena no el creu. Kafka li diu que la nina li ha escrit una carta i que l'endemà la portarà.

La nena queda expectant. L'escriptor es posa a escriure la carta amb la mateixa obsessió que quan compon la seva obra. Kafka va al parc i llegeix la carta a la nena. La nina necessitava conèixer món. Per això s'han de separar un temps, però la segueix estimant tant que li escriurà una carta cada dia. Kafka va construint una història que llegeix a la nena. La nina creix, coneix gent, viu aventures. Diu que l'estima, però la seva vida es va complicant, de manera que el retorn es fa cada vegada més difícil. Kafka prepara a la nena pel tancament de la història. Troba un nuvi a la nina. Explica a la nena els preparatius del casament, li parla de la casa on viuran, de la intenció de tenir fills... l, el més important per integrar a la nena en la història, la seguretat de la nina que en pocs anys la petita seguirà el mateix camí.

Aquesta commovedora història del final de la vida de Kafka explica per què totes les persones de totes les èpoques han necessitat sempre relats. Tots els grans relats de totes les cultures han cobert aquesta doble necessitat: connectar amb les necessitats emocionals de les persones I donar un sentit a la seva vida.

Els cristians tenim també la nostra història de referència, el nostre gran relat, el de Crist, un relat que connecta amb les nostres necessitats emocionals, preocupacions i esperances, i que alhora els dóna un sentit. Com la nena de Kafka, els cristians només estem salvats si vivim amb passió aquesta història, si aquesta història serveix per canalitzar les nostres necessitats emocionals i per donar sentit a les nostres vides.

Joan Ferrés i Prats

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall