Des d'ón s'albira Déu? (III)

CREURE ÉS CONVERTIR-SE  

En conclusió, "creure des de" sempre és un "convertir-se des de". Per al qui viu en l'experiència del mal i de la injustícia, creure serà convertir-se, des de la desesperació o l'apatia opiàcia, a la responsabilitat activa a favor de la justícia, que sorgeix i s'afirma garantida amb una promesa que, per ser divina, ha de ser indefectible. 

Per als qui viuen auto-satisfets a costa dels altres en un ordre injust, creure en Déu serà convertir-se, des de la seva satisfacció, a una efectiva justícia i solidaritat que només es produirà amb renúncies efectives i doloroses.

En definitiva, potser només es tracta de complir allò de sant Joan: "Sabem que coneixem Déu si guardem els seus manaments. El qui afirma: "Jo el conec", però de fet no guarda els seus manaments, és un mentider, i la veritat no està en ell" (1Jn 2,3-4). 

Creure en Déu, reconèixer-lo com a tal, és guardar els seus manaments, cada u des de la seva situació: i el seu manament no és altre que estimar com ell estima, i en això està tota justícia. 

Josep Vives sj.