dissabte, 25 de juny del 2016

Des d'on s'albira Déu?


DÉU FIADOR DELS EGOISMES?
No es pot creure igualment en Déu (o potser no es pot creure en el mateix Déu!) des de qualsevol situació: és que no es pot parlar igualment del sentit de la vida, des de totes les situacions. Hi ha els aprofitats, els poderosos, els rics, els qui s'han proposat com a ideal de vida gaudir del que aconsegueixen arrabassar als altres. 

D'aquests, sant Pau diu sense embuts que "el seu Déu és el seu ventre", és a dir, tot allò que permeti satisfer la seva insaciable voracitat de posseir, de poder i 'de plaer,
a costa de qui sigui. In God we trust: "En Déu confiem", han escrit sobre llur moneda els adoradors del dòlar: Déu seria el qui em permet conservar i augmentar la situació adquirida enfront dels atzars de la fortuna o els embats dels altres homes, presumiblement tan àvids com jo mateix. Aquí Déu no pot ser altra cosa que el fiador i suport dels egoismes particulars, i per això hi ha tants déus -ídols- com individus egoistes.

DÉU ESPERANÇA DELS POBRES
En l'altra cara del món hi ha els desvalguts, els desheretats, els desposseïts, els qui ja no poden
constatar que la seva vida tingui cap sentit, o bé perquè un accident de la seva sort -malaltia, disminució
física o mental, hostilitat ambiental- sembla haver-los tancat els camins, o bé perquè altres els hagin arrabassat no solament el que fan sinó, fins i tot, el dret a ser. També aquests cercaran Déu com a principi de sentit: però el seu Déu ja no serà el suport per conservar tot el que tenen -perquè no tenen res que valgui la pena de conservar-, sinó la força i l'esperança que els fa descobrir un sentit en la seva vida, fins i tot amb les limitacions que no poden superar, o que els empeny a conquerir el que sense justícia ni raó els ha estat arrabassat.
Tots busquen en Déu protecció i salvació; però per a uns la salvació rau a conservar i augmentar el
que ja tenen, mentre que per a d'altres rau a viure sense el que no poden tenir i a lluitar per aconseguir el que poden i haurien de tenir.

No es tracta de demagògia fàcil: es tracta de fidelitat a Déu mateix tal com se'ns ha manifestat en la
tradició judeocristiana. En aquesta tradició, Déu no és mai un Objecte Abstracte (Ser Suprem, Absolut,
Necessari) ni tampoc un Déu de coses (dels astres, de forces naturals o fenòmens atmosfèrics o de la
fertilitat dels camps). Aquests eren els déus dels babilonis i els baals cananeus. El Déu d'Israel va ser des del començament un Déu de persones: el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. El Déu que es preocupa dels homes en la seva situació concreta, i que per això pot ser reconegut per ells des de la seva situació concreta, en la qual es presenta com a garantia de sentit de les seves vides o, en llenguatge bíblic, com
a "promesa" de benedicció i de protecció. És el Déu que escolta el plany del seu poble, esclafat per la dura esclavitud d'Egipte, i l'incita i l'ajuda a alliberar se'n.
Josep Vives sj.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall