Si em permeteu un joc de paraules, diré que em sorprèn la capacitat que té l’Evangeli de sorprendre’m. Tant se val que hagi llegit o sentit moltes vegades un fragment determinat. Sempre és nou per mi, sempre em sobta i m’interpel·la com si el llegís per primera vegada.
Aquest cap de setmana, per exemple, l’evangeli parla d’un leprós, i no puc deixar de pensar en la quantitat de persones proscrites que avui hi ha en el nostre entorn (com els leprosos, que eren la casta més marginada del poble d’Israel). L’Evangeli diu que aquest leprós demana ajuda a Jesús, i no puc deixar de sentir-me interpel·lat i qüestionat per tantes persones que estem marginant i a les que no els prestem l’ajut que reclamen i necessiten. Parla que Jesús imposa al leprós silenci després de la seva curació, i penso que Jesús no vol una fe basada en l’espectacle. Per a Ell la curació física és sobretot un signe i una expressió d’una curació més profunda.
Ara bé, les dues coses que em sorprenen i m’interpel·len més en meditar aquest Evangeli són les actituds de Jesús i del leprós. L’Evangeli diu que Jesús es compadeix. La paraula compassió és etimològicament molt significativa: compartir el sentiment, el patiment, fer propi el patiment de l’altre. També l’actitud del leprós em sorprèn i interpel·la: “Si vols, em pots curar”.
Sento que és en aquest intercanvi d’actituds on se situa el nucli i la força de la fe. Jesús sempre es compadeix, sempre estima, sempre és a punt de fer seves les nostres necessitats i mancances. El que falta, doncs, és que jo sigui conscient que sempre necessito ser curat d’alguna mancança i sobretot que tingui confiança que Ell i només Ell em pot curar. Sento que la fecunditat de la fe està condicionada per l’encontre entre aquestes dues actituds.
Aquest cap de setmana, per exemple, l’evangeli parla d’un leprós, i no puc deixar de pensar en la quantitat de persones proscrites que avui hi ha en el nostre entorn (com els leprosos, que eren la casta més marginada del poble d’Israel). L’Evangeli diu que aquest leprós demana ajuda a Jesús, i no puc deixar de sentir-me interpel·lat i qüestionat per tantes persones que estem marginant i a les que no els prestem l’ajut que reclamen i necessiten. Parla que Jesús imposa al leprós silenci després de la seva curació, i penso que Jesús no vol una fe basada en l’espectacle. Per a Ell la curació física és sobretot un signe i una expressió d’una curació més profunda.
Ara bé, les dues coses que em sorprenen i m’interpel·len més en meditar aquest Evangeli són les actituds de Jesús i del leprós. L’Evangeli diu que Jesús es compadeix. La paraula compassió és etimològicament molt significativa: compartir el sentiment, el patiment, fer propi el patiment de l’altre. També l’actitud del leprós em sorprèn i interpel·la: “Si vols, em pots curar”.
Sento que és en aquest intercanvi d’actituds on se situa el nucli i la força de la fe. Jesús sempre es compadeix, sempre estima, sempre és a punt de fer seves les nostres necessitats i mancances. El que falta, doncs, és que jo sigui conscient que sempre necessito ser curat d’alguna mancança i sobretot que tingui confiança que Ell i només Ell em pot curar. Sento que la fecunditat de la fe està condicionada per l’encontre entre aquestes dues actituds.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada