Creients i ateus

De vegades quan s’estableixen distincions entre els creients i els ateus, quan se’ls pretén definir o distingir conceptualment, es cau en una mena de contradicció: la d'identificar als ateus amb l'ús de la raó i als creients amb l'aparcament de la raó. La manera més generosa de dir-ho seria que els ateus són a prop de la raó i els creients se situen més enllà de la raó.


Les coses no són ben bé així. M'ha agradat llegir uns comentaris que va fer Emmanuel Carrier, escriptor i novel·lista francès, referint-se a la seva pròpia experiència en aquest àmbit. Per a Carrier l’ateisme és una altra forma de fe, és una postura simètrica a la de la creença, perquè també és una creença sobre una cosa de la qual a través de la raó no podem saber res.  Ho va resumir en aquesta sentència enginyosa i provocadora: "No sóc prou creient per poder dir que sóc ateu".

És una manera intel·ligent de dir que tant l'afirmació de l'existència de Déu com la negació de la seva existència es fan necessàriament des d'un buit de la raó, sense proves racionals concloents ni en un sentit ni en l’altre. El diccionari defineix creure com “tenir per certa una cosa que l’enteniment no abasta o que no està comprovada o demostrada”. El creient té per certa l’existència de Déu i l’ateu té per certa la no-existència.

Si poguéssim demostrar racionalment l'existència de Déu, ja no seríem creients, ens limitaríem a descriure l'evident. No podem. Però tampoc l’ateu no pot demostrar la no-existència de Déu. Tots ens llancem a un buit que se situa més enllà de la raó.  Jo ho faig des de la convicció, reforçada per la meva experiència, que la meva vida adquireix amb Déu un sentit i una plenitud que sense Ell no tindria.

Joan Ferrés Prats