25 de setembre de 2016
diumenge XXVI durant l'any
Aquell home ric no fa cap mal al pobre Llàtzer: senzillament l'ignora. Però el Senyor el condemna precisament per això: perquè se'n despreocupa, perquè no ha fet res per ajudar-lo.
Queda molt clar, pel desenllaç de la paràbola, que Déu no vol de cap manera que uns tinguin de tot i d'altres els manqui el que és estrictament necessari per a viure.
Aquesta situació és fruit de l'egoisme humà i no pas de la voluntat de Déu. Però això, no sols passava en temps de Jesús, sinó que també segueix passant ara. I d'aquesta situació, d'alguna manera, tots ens n'hauríem de sentir responsables.
Des de la meva situació concreta, què faig per aconseguir que el món, la societat, vagin canviant cap a una major solidaritat? Què en faig del meu temps? No en podria dedicar una part al servei dels altres?
I què en faig dels meus recursos econòmics? Dir senzillament, "Com que m'ho he guanyat, m'ho puc permetre", no és cap criteri evangèlic. Sobretot ara que hi ha tantes persones que passen greus necessitats. Només cal fixar-se en les imatges que sovint veiem a la televisió.
Evidentment, nosaltres no ho podem resoldre tot, però sí podem aportar la nostra goteta d'aigua. El criteri del "tot o res" és un mal criteri, perquè sol acabar en el "res". És el que acostumem a fer quan els problemes ens sobrepassen: optem per no fer res. Però aquesta actitud no ajuda a resoldre les coses. Val més fer allò que està al nostre abast, encara que sigui poc, i deixar la resta en mans del Senyor.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada