Un dia Alistair Cooke, periodista britànic que s’havia establert als Estats Units, es va aturar a una estació de ferrocarril rural i va veure que el cap de l'estació estava cultivant les roses del seu jardí.
- Quantes hores té la seva jornada laboral? -li va preguntar.
- Vuit hores, senyor. Cinc dies a la setmana.
- Sempre vuit hores? Els cinc dies?
- Sí, sempre el mateix.
- I per què?
- Perquè si treballés menys de vuit hores, no tindria diners per comprar roses. I si treballés més, no tindria temps per cuidar-les.
Admiro –i m’interpel·la- la saviesa que demostren tenir moltes vegades les persones senzilles. Reflexionant sobre aquesta anècdota se m’ha acudit pensar que la vida humana ve a ser com un còctel. La qualitat de la vida de cadascú de nosaltres depèn de la qualitat dels ingredients que hi posem i de la nostra habilitat per integrar-los d’una manera harmònica.
De vegades la nostra vida no té prou qualitat com a conseqüència de l’escassa qualitat dels ingredients que hi col·loquem. Altres vegades sí que hi posem ingredients de qualitat, però no en prou quantitat com perquè el producte sigui potent.
A la vida hi ha ingredients com la feina que ens vénen socialment imposats. Altres són més personals, d’elecció pròpia. Per mi com a cristià la vida de la fe representa el que les roses representaven per al cap de l’estació. Quan a la meva vida he relegat la fe a un segon terme, m’he sentit més buit, i de vegades em passa. Com el cap de l’estació, necessito dedicar prou temps al cultiu de la meva fe perquè el còctel de la meva vida tingui prou consistència i em senti feliç
- Quantes hores té la seva jornada laboral? -li va preguntar.
- Vuit hores, senyor. Cinc dies a la setmana.
- Sempre vuit hores? Els cinc dies?
- Sí, sempre el mateix.
- I per què?
- Perquè si treballés menys de vuit hores, no tindria diners per comprar roses. I si treballés més, no tindria temps per cuidar-les.
Admiro –i m’interpel·la- la saviesa que demostren tenir moltes vegades les persones senzilles. Reflexionant sobre aquesta anècdota se m’ha acudit pensar que la vida humana ve a ser com un còctel. La qualitat de la vida de cadascú de nosaltres depèn de la qualitat dels ingredients que hi posem i de la nostra habilitat per integrar-los d’una manera harmònica.
De vegades la nostra vida no té prou qualitat com a conseqüència de l’escassa qualitat dels ingredients que hi col·loquem. Altres vegades sí que hi posem ingredients de qualitat, però no en prou quantitat com perquè el producte sigui potent.
A la vida hi ha ingredients com la feina que ens vénen socialment imposats. Altres són més personals, d’elecció pròpia. Per mi com a cristià la vida de la fe representa el que les roses representaven per al cap de l’estació. Quan a la meva vida he relegat la fe a un segon terme, m’he sentit més buit, i de vegades em passa. Com el cap de l’estació, necessito dedicar prou temps al cultiu de la meva fe perquè el còctel de la meva vida tingui prou consistència i em senti feliç
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada