Aquesta setmana un amic m’ha fet arribar un relat breu però molt suggeridor. Diu que en una trobada per a matrimonis li van preguntar a una dona:
- Et fa feliç el teu marit?
El marit va aixecar lleugerament el cap i va somriure confiat. Sabia que la seva dona diria que sí, perquè en tots els anys de matrimoni mai no se li havia queixat.
- No, no em fa feliç.
Davant la sorpresa del marit i de la resta de companys, va continuar:
- El meu marit no em fa feliç... Jo sóc feliç! Que sigui feliç o no, no depèn d'ell sinó de mi. Jo sóc l'única persona de qui depèn la meva felicitat.
Trobo que és un exemple molt bo del que parlava la setmana passada, de la diferència entre ser una persona reactiva o proactiva. Si depenem de l’altra persona per ser feliços, la nostra felicitat serà molt més fràgil i vulnerable que si depenem de nosaltres mateixos. És clar que tots hauríem de contribuir a no fer la vida difícil a les persones del nostre entorn, però el secret de la nostra felicitat és només a les nostres mans, depèn només de la nostra capacitat d’acceptar les coses com són, sense esperar que siguin com ens agradaria que fossin.
Des de la fe hauria de ser més fàcil fer-se’n càrrec. Només cal pensar en l’exemple de Jesús. Jesús sap que el Pare l’estima, n’està convençut, però ni tan sols la certesa d’aquesta estimació li estalvia els tràngols de la passió i de la mort.
Jesús és un model de plenitud humana perquè assumeix la responsabilitat de la seva vida. Com la dona del relat, no delega en ningú més la responsabilitat de la seva felicitat. El seu secret rau a confiar cegament en l’amor del Pare, encara que l’obligui a fer un camí que no és el que hauria triat.
- Et fa feliç el teu marit?
El marit va aixecar lleugerament el cap i va somriure confiat. Sabia que la seva dona diria que sí, perquè en tots els anys de matrimoni mai no se li havia queixat.
- No, no em fa feliç.
Davant la sorpresa del marit i de la resta de companys, va continuar:
- El meu marit no em fa feliç... Jo sóc feliç! Que sigui feliç o no, no depèn d'ell sinó de mi. Jo sóc l'única persona de qui depèn la meva felicitat.
Trobo que és un exemple molt bo del que parlava la setmana passada, de la diferència entre ser una persona reactiva o proactiva. Si depenem de l’altra persona per ser feliços, la nostra felicitat serà molt més fràgil i vulnerable que si depenem de nosaltres mateixos. És clar que tots hauríem de contribuir a no fer la vida difícil a les persones del nostre entorn, però el secret de la nostra felicitat és només a les nostres mans, depèn només de la nostra capacitat d’acceptar les coses com són, sense esperar que siguin com ens agradaria que fossin.
Des de la fe hauria de ser més fàcil fer-se’n càrrec. Només cal pensar en l’exemple de Jesús. Jesús sap que el Pare l’estima, n’està convençut, però ni tan sols la certesa d’aquesta estimació li estalvia els tràngols de la passió i de la mort.
Jesús és un model de plenitud humana perquè assumeix la responsabilitat de la seva vida. Com la dona del relat, no delega en ningú més la responsabilitat de la seva felicitat. El seu secret rau a confiar cegament en l’amor del Pare, encara que l’obligui a fer un camí que no és el que hauria triat.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada